L'explosió d'una superdotada

Amb talons d'agulla i vestit negre minifalder cenyit a la seva menuda figura, apareix en escena com qui desfila en una desfilada de models. Yuja Wang (Pekin, 1987), tan fidel als dictats de la moda com a la seva passió per la música, es disposava a desplegar sobre el piano tota una ciclònica energia acompanyada pel seu bé cultivada personalitat. L'expectant Auditori a mig omplir ja no va poder apartar els ulls de l'explosiva pianista, diamant en brut cada vegada més polit. I més quan a la segona part va tornar a irrompre amb una indumentària similar però en rutilant vermell en consonància amb un crescendo interpretatiu que ens va portar a l'incendi emocional.

Tot un contrast el seu amb Alice Sara Ott, que va deambular fa uns dies pel mateix escenari però amb els peus descalços ocults sota un llarg i elegant vestit. I va passar que tothom va dirigir la mirada als peus de la pianista xinesa intentant comprovar com se les arreglaria per fer funcionar el pedal amb uns talons com aquells. Ella, sense aparents problemes, va seure a la banqueta i aviat es va veure com el suport en aquella punta d'agulla l'ajudava a recolzar millor els peus, encara que l'artista va aconseguir que les mirades es concentressin aviat sobre la precisa i rutilant digitalització dels dits sobre les tecles. Ni una vacil·lació, ni un segon de transició. Amb una tècnica absolutament aclaparadora es va enfrontar a la composició més moderna, 'Gargoyles, opus 29' del novaiorquès Lowell Liebermann (Nova York, 1961), que li va permetre exhibir tot el seu virtuosisme en quatre ràpids moviments.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Havia entrat amb bon peu, encara que sense que s'escampés l'emoció a la sala. I va arribar la 'Sonata, número 2 en si bemol' de Rakhmàninov, autor amb què la pianista està familiaritzada des de nena, i la seva interpretació no va fer res més que demostrar que tècnicament no hi ha cap secret per a ella. Cap problema amb les estructures de forma coral i les cascades d'escales en octaves. La pianista va tancar la primera part amb el reconeixement general, però deixant tothom amb la sensació que el millor estava per arribar. I es van complir els pronòstics: amb les dues sonates, 2 i 6, de Skriabin va aparèixer l'artista no només d'exacta pulsació i nervi inesgotable, sinó la que mostrava una profunditat i subtilesa, sobretot en la segona peça, fins llavors no assolida.

Però on es va desbordar l'entusiasme va ser amb 'La valse' de Ravel. Impactant partitura, creada com un poema coreogràfic per a orquestra, plena de vertiginosos ritmes molt del gust de la intèrpret. Wang es va sortir en l'esclat final i va encendre la metxa. I ja no es va interrompre el clima d'eufòria. Fins a quatre propines va oferir aquesta superdotada, entre elles una peça de Schubert, una recreació personalíssima de l'havanera de 'Carmen' i una excel·lent obra de Chopin, que van posar el públic dret per acomiadar una artista cada vegada més consolidada i amb enormes possibilitats de seguir creixent en els matisos, però a la qual ni tan sols se li va entregar l'habitual ram de flors. ¿Tan gran és l'austeritat per no tenir aquest petit detall amb una artista?