Dan Brown: "La meva feina és escriure llibres entretinguts"

Dan Brown ha presentat aquest dijous a Madrid la seva última novel·la, 'Inferno', la quarta protagonitzada pel professor d'iconografia Robert Langdon. Un llibre que és tant sobre la 'Divina Comèdia' de Dante com 'El Codi Da Vinci' tractava sobre les pintures de l'artista italià. El que compta és evidentment el suspens --"La meva feina és escriure llibres entretinguts", ha confessat sense complexos Brown-- i el secret que s'amaga rere els símbols que es desxifren durant una mena de joc de pistes.

En aquest cas, rere les claus, el que hi ha és el problema que per a ell és l'únic al qual s'enfronta verdaderament la humanitat --"La superpoblació; la resta són símptomes"-- i que el seu "dolent" vol solucionar d'una forma "dràstica". "Si el lector acaba convençut que és un problema real i que el dolent potser no és realment el dolent hauré aconseguit el meu objectiu", ha afegit. I fins aquí podem arribar sense rebentar el desenllaç del llibre.

Langdon i religió

A 'Inferno', reconeix Dan Brown, es repeteixen de nou els elements bàsics de les seves novel·les de Robert Langdon. A saber: "Secrets, arquitectura, art i una dona atractiva que dóna el contrapunt a Robert Langdon". "Si això és una fórmula, espero que sempre funcioni. Que sigui infinita", ha afegit. I també la religió, és clar.

Dan Brown sembla més que satisfet de cada campanya que ha sortit de les files catòliques en contra dels seus llibres --quan li han preguntat sobre si amb el nou papa cessaran les crítiques contra els seus llibres, ha contestat "espero que no"--, però, fill d'una mare organista del cor d'una parròquia episcopaliana, juga la carta de l'escepticisme (més antipapisme d'arrel anglicana, és clar) més que la de l'ateisme. Creu que l'infern (i el cel) "són metàfores de coses que existeixen a la mateixa terra" i que "no hi ha necessitat de creure en la divinitat de Jesús en sentit literal per seguir els seus preceptes".

O sigui, que encara no està temptat d'un canvi de terç radical com el que ha fet amb resultats qüestionables la seva col·lega J. K. Rowling: "Hi ha 50 editors a tot el món que cauran dominats del pànic si abandono el meu personatge de Harry Langdon". I ell mateix segurament, ja que confessa això: "Robert Langdon és la persona que m'agradaria ser".

Conspiració

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En els llibres de Dan Brown sempre hi ha una gran conspiració en marxa, a punt d'esclatar o que algú vol revelar al cap dels segles. Però això no vol dir que l'escriptor cregui que una teoria de la conspiració sempre explica el que passa al món --"Sóc més aviat escèptic respecte a això"-- sinó que és molt conscient de l'efecte que tenen sobre els seus lectors. "L'esperit humà vol creure que hi ha una raó per a tot. Crec que les teories de la conspiració són una necessitat biològica de l'ésser humà", ha opinat.

I pel que fa a les crítiques literàries sobre l'estil ple de clixés efectistes dels seus llibres, o les inexactituds de les seves referències històriques i culturals que sempre defensa com a rigorosament documentades... La indiferència habitual (de les crítiques diu que en llegeix només els títols; "tots escrivim en funció dels nostres gustos i esperem que els altres també ho facin") i zero exhibició d'aspiracions literàries, o d'elogis del plaer de l'escriptura: "Escriure no ha sigut mai un plaer per a mi. Començo a les quatre de la matinada, de cada quatre pàgines que escric, l'editor en deixa una, que és la que vostès llegeixen"... Les seves rutines són més aviat espartanes: flexions cada hora, al ritme d'un rellotge de sorra, i penjar-se cap per avall (sí, cada dia) per "oxigenar el cervell".