Mor l'humor descarat de Tom Sharpe

L'humor britànic no només és sofisticat com el d'Evelyn Waugh, elegant com el de P. G. Wodehouse o acadèmic com el de John Lodge. També pot ser descarat, irreverent, mordaç i, si convé, groller. I per recordar-ho hi havia Tom Sharpe, el creador del desafortunat Henry Wilt, professor obligat a ensenyar literatura a estudiants de carnisseria, marit d'una bruixa (sí, com a escriptor era més aviat misogin) i pare d'unes quadrigèmines insuportables, que ahir va morir als 85 a casa seva, a Llafranc, a la Costa Brava, on vivia des dels anys 90. Ho va fer envoltat de la família, vinguda d'Anglaterra, i de la seva gran amiga i metge, la doctora Montserrat Verdaguer. «Ha mort de la manera menys cruel, atès per metges, infermeres i amics. Estem contents per ell, perquè era una persona que estimava la llum, el Mediterrani i el sol», explicava ahir a Palafrugell la seva viuda, Nancy Sharpe.

Malgrat els anys passats a l'Em-pordà i la seva afició per la conversa (els seus visitants podien quedar-se hores a casa seva, enredats en un torrent d'anècdotes), Tom Sharpe mai va arribar a aprendre ni castellà ni català, i el seu cercle d'amistats es restringia a la comunitat anglòfona local.

Si hagués après català, segurament hauria apreciat els aspectes més rústics de l'humor local: en una llarga conversa, el gener del 2011, amb motiu de la publicació de la seva última novel·la, la cinquena de la sèrie de Wilt (L'herència de Wilt,publicada per Columna), es declarava fervent admirador de Wodehouse, encara que situava en un altre lloc els orígens del seu sentit de l'humor: en les ensenyances d'un pagès i veterà dels Reials Fusellers de Northumberland, Jimmy Hope, que durant la seva infància li explicava historietes en què, per exemple, una cambrera francesa podia acabar subministrant uns rajolins de llet de producció pròpia per arreglar un te («sort que no li vam demanar aigua calenta», acabava dient, per cert, un dels fusellers de l'anècdota).

L'OMBRA DEL PARE / En aquella trobada fa poc més de dos anys a Llafranc, Sharpe va parlar extensament del seu pare, el reverend unitari George Coverdale Sharpe, un home que va tractar el seu fill amb una duresa extraordinària i que, traumatitzat per l'experiència de la massacre de tota una generació en la primera guerra mundial, va desenvolupar un pacifisme a ultrança que va mantenir fins i tot davant l'avanç de Hitler i que va desembocar en un suport als feixistes d'Oswald Mosley i una oberta simpatia per Hitler.

El jove Tom Sharpe, influït fins i tot durant la segona guerra mundial pels punts de vista polítics del seu pare, va quedar commocionat al conèixer els crims dels camps de concentració nazis i va intentar rentar la taca negra de la seva família allistant-se, del 1946 al 1948, als Royal Marines.

Una vegada llicenciat va emigrar a Sud-àfrica, país d'origen de la seva mare, on va acabar sent expulsat com a sospitós de comunisme (de fet, simplement li havia arribat a repugnar la segregació racial) pel règim de l'apartheid.A la seva maldat i, sobretot, a la seva estupidesa, va dedicar les dues primeres, i probablement més interessants novel·les, amb les quals va poder deixar l'ensenyament i dedicar-se a l'escriptura:Assemblea sediciosa (1971) iExhibició impúdica(1973). El seu rumb com a professional sense manies de l'escriptura es va consolidar amb l'adaptació televisiva deFart de llop i, sobretot, amb les tribulacions de Henry Wilt.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Al final d'aquella conversa que s'havia de centrar en Wilt però en què va acabar repassant tota la seva vida, l'escriptor va demanar que no aparegués publicat algun dels qualificatius rotunds que va aplicar al seu pare. I, com a obsequi, sorprenentment, va entregar a l'entrevistador una còpia facsímil d'un sermó del reverend Sharpe en què advocava per la reconciliació entre britànics i alemanys, pronunciat a la Free Christian Church de Croydon el 1927. El trauma del conflicte amb el pare, i del que va viure a Sud-àfrica (s'emocionava explicant que la nena negra que llepava una bala en una fotografia aparentment innocent en realitat ho feia per calmar la fam), seguia viu encara en els seus últims anys en el seu refugi de l'assolellada Costa Brava.

Després del seu últim Wilt, havia començat a escriure les memòries, un torrent d'anècdotes que la seva doctora, que animava un ja desganat Sharpe, passava a net. Fa dos anys deia que duia 30.000 paraules, de les quals no estava gaire content. Al cap de dos anys de salut molt delicada, seguia sense passar d'aquesta xifra, segons va explicar ahir Montserrat Verdaguer a la roda de premsa que van fer conjuntament la viuda i l'entorn de l'autor els seus últims anys a Catalunya, incloent-hi Carme Farrarons, directora de l'hotel Llevant, on Sharpe va viure durant quatre anys després que l'agent Carme Balcells li recomanés la zona i fins que va trobar una casa. El de l'escriptor amb la Costa Brava, va recordar, «va ser un amor a primera vista».