Antonio López: "El capitalisme ho està emporcant tot"

 D'execució lenta --llegendari és el temps, anys, que inverteix en les seves teles-- i mirada aguda --no perd detall del que passa--, Antonio López (Tomelloso, 1936) és un dels creadors imprescindibles del segle XX i era, fins que Miquel Barceló el va desbancar, l'artista espanyol viu més cotitzat: el seu hiperrealista 'Madrid des de Torres Blancas' va arribar a 1,7 milions d'euros, el 2008. Tan admirat, com discutit per la seva filiació a la figuració en temps d'abstracció, el màxim representant del realisme madrileny ha passat per Barcelona per formar part del jurat de la setena edició de Figuratives'13, un premi al qual opten 2.270 artistes de tot el món i que atorga la Fundació de les Arts i els Artistes. 

 

--¿Creu que a la figuració se la segueix tractant malament?

 --Segueix humiliada pels altres llenguatges. Però no és d'ara, quan estudiava Belles Arts ja passava. Totes les expectatives ja eren en els llenguatges que es denominen a si mateixos d'avantguarda. I la resta ja no era ni és avantguarda. Una cosa molt injusta perquè no és veritat. La bona figuració recull el moment present, com qualsevol altre llenguatge. 

--¿A què es deu aquest menyspreu? 

--Amb el naixement de la fotografia es va pensar que amb aquest gran invent n'hi havia prou per recollir el món que ens envolta, el món objectiu. Va disparar la imaginació i es van crear tots els llenguatges de la modernitat. Una cosa extraordinària si no fos perquè la figuració va quedar fora de tot aquest joc quan en realitat els grans figuratius formen una peça realment prodigiosa no només com a llenguatge de l'art sinó com a descripció del món. El que explica Hopper no ho pot explicar un cineasta ni tampoc expressar un fotògraf. 

 

  --A vostè el que li agrada és que la pintura expliqui una història, ¿oi? 

  --Moltíssim. Una dona que pren el sol a sobre del llit com mostra Hopper, un quadro de Balthus o una pintura de Frida Kalho han de fer-se des de la figuració, si no, no es poden explicar aquestes històries. Dalí, quan és bo, és fantàstic. Parla del món, de Cadaqués, de la seva dona, dels seus amics, de les seves obsessions, de les seves manies, de totes les zones fosques. Tot això es fa des de la figuració d'una manera molt directa. 

 

 --També cita sempre les emocions, ¿és impossible pintar sense? 

 --Si sota o al centre d'aquesta aventura no hi ha l'emoció, és una closca buida. Però només és una closca, per molt rica que sigui. I aquesta closca brillant és el que ens ha enganyat tantes vegades. ¿Com es mesura l'emoció? ¡Això voldria saber jo! La noto quan veig el 'Retrat d'Innocenci X' de Velázquez. Dóna la mesura de tot el que és l'home, des de la part exterior fins al més profund del seu interior. I això és el que ha de ser l'art. 

 

--Així, ¿la finalitat de l'art és expressar emocions? 

 --O bellesa, lletjor, dolor, terror, injustícia o indignació. L'art hi és per a tot això, no per adornar parets. Hi és per comunicar coses. Perquè l'artista digui el que sent i hi hagi uns espectadors que en treguin un ensenyament, i també un plaer. Quan veiem el bust de Nefertiti o una aquarel·la de Paul Klee veiem el misteri del món com el veiem en el firmament, però a més a més sentim una espiral de plaer verdaderament impressionant. 

   --És un dels artistes espanyols més cotitzats. ¿Creu que l'art val les xifres astronòmiques a què arriba? 

 --Estem en el capitalisme. El que es paga pel fitxatge d'un futbolista em sembla potser més greu que el que es paga per l'art. Amb tot el respecte al futbolista, perquè és com tots nosaltres, una peça la voluntat de la qual gairebé no compta. Estem sota el capitalisme més devastador i brutal que ha viscut mai la humanitat a la llum del dia i conscientment. I això ho està emporcant tot. Llavors, que paguin l'art més o menys a mi em sembla que no té cap importància al costat d'altres injustícies. Una altra cosa és que es pagui molt per una cosa que no ho mereix. Però, ¿una pintura bona? ¡Si és el que li queda a l'ésser humà! 

 

--Parlant de capitalisme, ¿l'afecta l'actual crisi econòmica i moral? 

--Em fa mal la sensació que tinc d'un món en què no hi ha esperança. Franco parlava de deixar-ho tot lligat i ben lligat, i aquest és un món lligat i ben lligat. La societat capitalista ha creat unes formes de supervivència verdaderament diabòliques. Mentre els que manegen els fils no siguin víctimes d'aquestes marranades i la merda no els arribi a la boca, no hi haurà solució. Es maquillarà tot, i no s'hi farà res. 

 

 --Fa 17 anys que treballa en el retrat de la família reial. ¿Com el té? 

 --El vull acabar. I el vull acabar bé. Tractaré de fer un bon treball, com a document i com a pintura. Hi han de ser les dues coses. No diré que si no s'assemblen, és igual. Si no s'assemblen, no és un retrat, és un fracàs. Però, a més a més, vull que la pintura habiti en el quadro. 

 

 --Amb tot el que ha passat, ¿ha canviat la seva percepció dels personatges? 

--Hi influirà inevitablement. La imatge és la mateixa però s'hi han superposat esdeveniments que han d'aparèixer d'alguna manera, encara que no explícitament, però tot això surt. No és una cosa a nivell conscient, però sé que tot això hi apareixerà. 

 

--No ha exposat mai a Barcelona. 

 ¿Hi ha hagut intents però sóc un pintor de poques exposicions. Si faig alguna cosa serà una exposició diferent, que mostri les coses que estic fent ara, no el que ja s'ha vist, perquè veure-ho una vegada més seria una pesadesa.  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

--¿I en què està treballant? 

--Vull recuperar la figura humana. En tots aquests anys l'he treballat des de l'escultura, ara també ho vull fer des de la pintura. Treballar-la en els seus actes, en les seves relacions i en els temes que són part de la vida, i abordar fins i tot les coses més intimes. ¡A veure fins on arribo!