Concha d'Or per a una història mínima

Dintre de una secció oficial més aviat tèbia, una de les grans apostes aquest any del Festival de Sant Sebastià era una cinta espanyola: Caníbal, en què Antonio de la Torre encarna un sastre que assassina dones, les fileteja i se les menja. Al jurat, però, no li va tocar el cor. Tampoc ho va fer Enemy, una dissertació sobre la identitat que no admet termes mitjans (o l'estimes o l'odies) i que està firmada per un dels cineastes més cool del moment: el canadenc Denis Villeneuve (Incendies). Caníbal se'n va anar amb un premi menor (el de la millor fotografia per a Pau Esteve Birba) i Enemy completament buit. La pel·lícula que sí que va tocar el cor del jurat va ser Pelo malo, petitíssima cinta veneçolana en què la seva directora, Mariana Rondón, parteix d'una anècdota (un nen amb els cabells arrissats està obsessionat per allisar-se'ls) per llançar-nos, però només de passada, una crítica social i política a Veneçuela, país on les oportunitats escassegen i l'homofòbia batega amb perill. El nen protagonista insinua maneres homosexuals i la seva mare -una dona viuda, estressada, amargada i sense feina- és la primera que no ho suporta.

Si Caníbal es va emportar un premi tècnic de consolació, David Trueba ni això. El seu cant a la bondat i a l'optimisme, Vivir es fácil con los ojos cerrados, no va merèixer l'apreci del jurat, que sí que va guardonar la radicalitat de l'altra pel·lícula espanyola a concurs: La herida, debut en la direcció del muntador sevillà Fernando Franco, que es va endur el segon premi més important després de les Concha d'Or, l'especial del jurat. A més a més, el seu protagonista, Marian Álvarez es va emportar molt merescudament el guardó a la millor actriu després de deixar-se la pell donant vida a una noia amb un gravíssim trastorn psicològic. Amb un to asfixiant i claustrofòbic, la pel·lícula té tants adeptes com detractors. Però fins i tot aquests últims es treuen el barret davant l'admirable treball d'Álvarez, que, en el seu dia, ja va ser premiada a Locarno per Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2007).

Potser (però només potser) el fet que el jurat donés la Concha de Plata a una actriu espanyola va evitar que un altre ferm candidat com Antonio de la Torre se l'emportés per Caníbal. Sigui per aquest motiu o per un altre, el que va sortir vencedor va ser Jim Broadbent, que d'etern secundari ha passat a ser l'esplèndid protagonista de la parladíssima  Le week-end, firmada pel director de No-thing Hill (Roger Michell). Amb més de cent pel·lícules al seu currículum, el veterà actor (guanyador de l'Oscar per Iris) interpreta un home casat que viatja el cap de setmana a París amb la seva dona per ressuscitar l'esperit del viatge de noces. Potser no el ressuscitin, però parlar parlen pels descosits.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

BERTRAND TAVERNIER / Els rumors apuntaven a un possible premi del guió per a Le week-end, però  les apostes van fallar. L'afortunada va ser Quai D'Orsay, sàtira política firmada per una de les firmes més consagrades del cine europeu: Bertrand Tavernier, que durant la presentació del seu film es va atrevir a criticar amb duresa el ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert.

Un altre dels premis grossos, el de millor director, va recaure en el mexicà Fernando Eimbcke per Club Sándwich, minimalista cinta que fa servir els temps morts per parlar de la gelosia d'una mare que veu com el seu fill deixa de ser un nen.