Un monument al cine

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil

o a e-periodico.cat

La escopeta nacional és un monument al cine. Luis García Berlanga va retratar el tardofranquisme amb un elenc esplèndid. Trenta-sis anys després de l'estrena en queden molt pocs per explicar què passava en aquells rodatges multitudinaris, després dels quals cada nit hi havia una festa. Amparo Soler Leal ha deixat sols José Sazatornil, Mónica Randall, Bárbara Rey i Chus Lampreave, els supervivents d'un gran film, després trilogia. ¿Encara viu Saza?, pregunta algun despistat. Doncs sí, com la Randall, tan discreta en els seus estiuejos a Llafranc, com la Rey, tan enganxada a les triperies. Com la tercera d'elles, sempre tan almodovariana com berlanguiana, que encara no se n'ha anat.

Si els aficionats als obituaris passen llista, la llàgrima i el somriure apareixen immediatament. Pel mateix director, el guionista (Rafael Azcona) i els actors Luis Escobar, Agustín González, José Luis López Vázquez, Antonio Ferrandis, Luis Ciges, Félix Rotaeta, Rafael Alonso, Laly Soldevilla i, des d'ahir, Amparo Soler Leal. Se n'han anat anant fins a esgotar-se les dedicatòries celestials de Forges. ¡Com s'ho deu estar passant aquesta gran família a l'altre barri!

Amparo Soler Leal era una dona d'empremta inesborrable. La recordaran com a animal del teatre, com a inspiradora d'Adolfo Marsillach i Luis Buñuel, per compartir cartell amb Fernando Fernán-Gómez, Alfredo Landa o Alberto Closas. O pel passat en blanc i negre.

Aristòcrata bòrnia

En les primeres hores de l'últim sospir hi va haver uns quants cinèfils o cinèfags que van recuperar aquella escena de La escopeta nacional en què Chus, turmentada aristòcrata bòrnia, destrossa la col·lecció d'ampolletes del seu sogre, el marquès de Leguineche.

Luis Escobar, en el paper d'avi degenerat, gairebé invàlid, s'arrossega per terra intentant recollir el tresor davant el desconcert de Jaime Canivell (Sazatornil) i del ministre franquista Álvaro (Ferrandis). «Garañón, rijoso, putero», són els adjectius que dispara la nora tan ben elegits per Azcona. La bronca va emmudint al mateix temps que Canivell, l'industrial que paga una cacera a canvi d'aconseguir el monopoli dels porters electrònics, descobreix el contingut de la col·lecció: «Mari Carmen, 15 años, tres veces. Aurora, 23 años, 12 veces... Pero si son pelos de coño», clama. Les riallades a les sales de cine segueixen vives en el tall que conserva Youtube.

Rafael Azcona va deixar escrit en forma de llibre l'avís que els morts no es toquen, nen. No li fem cas. És un consell per ignorar si es tracta de revisar per què s'admira tant la quadrilla que viatjava amb García Berlanga. Tots ells actors amb moments inoblidables en pel·lícules que no s'haurien d'esvair mentre es conservi la memòria col·lectiva. Les possibilitats són innombrables.

Amb Agustín González, el pare Calvo, a La escopeta..., resulta difícil elegir acció en una carrera tan prolífica. ¿González en estat pur? El capellà gorrer de Belle epoque (Fernando Trueba). És una opinió.

¿I de José Luis López Vázquez? Al fill pajillero del marquès de Leguineche també el veurem sempre dins de La cabina de Mercero i transvestit a Mi querida señorita. Antonio Ferrandis va carregar amb el vaixell de Chanquete a ritme d'Algo se muere en el alma, però també conserva algun aspecte icònic amb la gavardina que li va posar José Luis Garci a Volver a empezar després que Berlanga explotés el seu bigoti franquista en plena cacera.

Luis Ciges sempre serà el Ciges de Berlanga. Tots dos van poder explicar què és ser testimonis de la guerra mundial incrustats a la División Azul en el front de Leningrad. De Plácido a Nacional III. Majordom dels Leguineche i també fetitxe de José Luis Cuerda (Amanece que no es poco, 1988). O el simpàtic Rafael Alonso, melancòlic amb bigoti molt abans de participar en El rusco, secundari de Berlanga, com de Garci (El abuelo) i Cuerda. Potser queda lluny Laly Soldevilla -que va morir el 1979-, però els veterans reaccionen al rescatar-la de ¡Vivan los novios!, La gran familia i, per descomptat, La escopeta nacional.

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

El cofre dels records que deixa en herència Amparo Soler Leal amaga instants tan diversos com la mare estricta de Mi hija Hildegart (1977), la càndida esposa de La gran familia, la primera presentadora de Juego de niños a la tele dels gallifantes, o la indòmita aristòcrata de la trilogia de García Berlanga. L'actriu, segons va explicar al complir 80 anys l'agost passat, en una entrevista amb l'associació d'actors Aisge, es quedava amb Usted puede ser un asesino, Plácido (totes dues del 1961) i Bearn. (1982). Va deixar també un lament: «L'Acadèmia del Cine, que va fundar el meu marit, no em va donar mai el Goya d'Honor, i me l'hauria merescut».

¿The end? No. Ens queda la videoteca o les xarxes com Youtube. Punxin la col·lecció i veuran Soler Leal en estat pur.