Els Surfing Sirles, morir cantant

Poques vegades l'edició d'un disc comporta una notícia tan negativa. Però el llançament de Música de consum, el tercer dels Surfing Sirles, certifica l'inevitable: el final del grup català. Després de la mort del seu guitarrista, Uri Caballero, el 10 de juliol, el grup va anunciar la separació. Hi havia un disc en camí. Ara el disc existeix. Però el grup, ja no.

L'impàs entre la mort d'Uri Caballero, l'anunci de dissolució del grup i l'edició del seu disc pòstum ha estat una mena de llimbs temporals que els amics del guitarrista i els seguidors dels Surfing Sirles han dedicat a conjurar el dolor davant d'una pèrdua tan gran. Hi pot haver icones més famosos en el rock català, però cap ha inspirat un mural com el que llueix al barri de Vallcarca (més bonic que el de Joe Strummer a l'East Village) ni una placa amb el seu nom per batejar una plaça -a la inauguració ningú hi va convidar l'alcalde Trias-.

Tampoc es va anunciar a la premsa el concert d'homenatge a Uri Caballero que es va celebrar fa 15 dies. Però allà hi havia els amics i els altres Sirles (Guille Caballero, Martí Sales i Xavi Garcia) bramant Pubilla de cuixa forta en un escenari que no era més que una manta sobre la sorra d'una plaça. Sí, els Sirles sempre van fer la guerra pel seu compte. Mentre milers de grups aspiren a tocar al Primavera Sound, ells eren feliços armar un bon sarau a l'Ateneu de Sant Celoni, el festival Rock & Trini de la Trinitat o un pub d'Arbúcies. I si s'havien de fer una sessió de fotos, un vagó de metro anava bé.

En el seu impecable expedient faranduler i llibertari només hi ha una taca: haver-se presentat al concurs Sona 9. Però en descàrrec seu cal dir que el jurat va passar d'ells. I que va ser el 2008, després dels seus molt etílics inicis i abans de gravar els tres discos. «Presentar-nos al concurs ens va servir per no separar-nos», valorarien anys després.

COM BANDOLERS / Des d'aleshores, van forjar un historial trepidant i inoblidable que ha impulsat Joan Colomo a sentenciar «són més bons que els Zombis i Budellam» en un dels molts articles pòstums que els dediquen aquests dies. Serveixi la hipèrbole per subratllar el fervor paral·lel dels Sirles per la psicodèlia anglesa i el hardcore més nostrat. Només així es pot firmar un dels versos més excelsos de la poesia catalana moderna: «Shake, shake, shake, aixeca l'aixella, xampú, xampú, xampú

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

La mort sobrevola Música de consum. Qui practiqui aquell joc tan lleig de buscar missatges premonitoris en les lletres s'hi posarà les botes. Tot i així, pocs discos han cantat a la mort amb una vitalitat tan fonda. És normal. Una de les virtuts dels Surfing Sirles va ser el seu sentit de la justícia. Ho era quan amenaçaven de robar el trineu a odiosos esquiadors i ho és ara quan assenyalen a Oda la plaga de corrupció.

«Aquesta cançó és un punt i final», se sent a Cançó funeral; una lletra de generositat màxima, ja que neix per vetllar un difunt sense família. Parla de cantar a la mort i de morir cantant. «Morir en silenci, ningú s'ho val», diuen. I és que més enllà del seu amfetamínic esperit tragavida, els Sirles van ser profundament sociables, nobles i sensibles al dolor dels altres. Van col·leccionar gestes i amics com bandolers de la Barcelona podrida del segle XXI. Van ser els nostres Curro Jiménez, l'Estudiante, l'Algarrobo i el Gitano.