Arctic Monkeys madurs

L'angoixa adolescent, les tornades nervioses i les guitarres frenètiques que van caracteritzar Arctic Monkeys als seus inicis han evolucionat cap a un rock multipista, obert a idees audaces, que combina la frescor pop amb els ritmes gruixuts i les exploracions amb la música negra. Uns Arctic Monkeys madurs en tots els aspectes que, ahir a la nit, van lluir aquesta inventiva en desenvolupament en una sala inèdita per a ells, un Palau Olímpic de Badalona on les localitats, unes 11.000, estaven esgotades des de feia setmanes.

Si en les seves primeres visites les cròniques posaven el seu accent en la joventut del grup, els membres del qual tot just arribaven a la vintena quan va debutar a Barcelona (Razzmatazz), fa gairebé vuit anys, ara, aquests Artic Monkeys comencen a tenir aspecte de banda establerta i conscient del seu poder. No tenen por dels canvis, ni musicals ni estètics: Alex Turner va lluir ahir tupè i americana, una imatge adulta, entre Roy Orbison i Richard Hawley, que contrasta amb l'estil mod o neogrunge de no fa tant de temps. I si en els últims temps ja mostraven moviments en direcció a l'stoner-rock, amb rugoses textures de guitarra i ritmes pesats (en complicitat amb Josh Homme, de Queens of the Stone Age), el nou disc, AM, que va centrar el repertori d'ahir a la nit, estén les seves articulacions cap a aquests sons vigorosos i formula atrevits acostaments al r'n'b.

AROMA DE BLACK SABBATH / El ritme espaiat, de processó, de Do I wanna know va obrir la nit (després de l'actuació dels irlandesos The Stryper), amb un Turner emparat per uns inquietants cors en falset que van tornar en altres cançons, com la imaginativa One for the road, una peça edificada sobre una base rítmica pròpia del hip-hop. «És molt gran tornar a Barcelona!», va saludar el cantant en català de Sheffield. A aquests Arctic Monkeys els encanta jugar i desmuntar les peces de les cançons, i no tenen manies a reconèixer les seves fonts d'inspiració. En altres temps, que un grup de patró pos-punk declarés la influència d'un dinosaure com Black Sabbath podria haver estat motiu de linxament popular, però, a Badalona, una de les noves cançons, l'esquerpa Arabella, va segellar la seva proximitat al so dels setanta d'Ozzy Osbourne i companyia incloent, en el seu tram final, un fragment de War pigs, clàssic de l'àlbum Paranoid (1970).

Ritmes corpulents i també rescats d'alguns de les seves fites impetuoses, com les cèlebres Brainstorm (acompanyada de poètics sons elèctrics) i I bet you look good on the dancefloor, que Turner va presentar dirigint-se a la clientela femenina. «Com estan les noies? This one is for you!». Però no va ser la millor nit per disfrutar del cançoner dels seus primers temps. AM va sonar gairebé sencer, i el segon disc més citat va ser l'anterior, Suck it and see, amb peces d'extrems: del clima àrid de Don't sit down 'cause I'veu moveu your chair a la lluminositat melòdica de Reckless serenade, que va mostrar més gruix guitarrístic amb l'ajuda del convidat de la gira, Bill Ryder-Jones, excomponent de The Coral.

Les cançons més sorprenents van ser les que formulen acostaments al r'n'b modern, com la molt eficaç Why'd you only call me when you're high, que va posar al públic en posició de ball, i R U mini?, tancament dels concerts d'aquesta gira, que proposa un atrevidíssim encreuament dels riffs esquerps de Tony Iommi (sí, Sabbath un altre cop) i, com confessava ahir el grup a aquest diari, els ritmes i cors de Destiny's Child. Una operació quirúrgica atrevida que dibuixa insospitades possibilitats.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

CLÀSSICS PREMATURS / Encara que el nou material els mostri en moviment, convé reconèixer que a Arctic Monkeys ja els afecta la síndrome de banda veterana: les peces dels primers discos van ser les que van incendiar la pista. Teddy picker o Fluorescent adolescent, més expeditives que aquest Cornerstone amb guitarra acústica, que va conduir a un amable Piledriver waltz. Però van apostar fort i van confiar en el material nou per alimentar la recta final (la cerimoniosa I wanna be yours), que va incloure una semiacústica Mardy bum.

Despert moment creatiu i un públic que segueix augmentant de mida tot i els passos de risc (el d'ahir a la nit va ser el seu rècord de convocatòria a Barcelona). A vegades, la inquietud artística té premi.