Univers Hergé

Dues alegries ambicioses, rigoroses i imprescindibles per als tintinòlegs, es podria dir que dues bíblies -d'unes 500 pàgines cada una- que configuren a través de la seva vida, la seva obra i els seus personatges, un complet univers del creador del mític reporter de tupè i bombatxos, coincideixen aquesta setmana a les llibreries: Museo Hergé (Zephyrum Ediciones), acurat volum profusament il·lustrat, del periodista Michel Daubert, i la documentada biografia Hergé, hijo de Tintín (Confluencias), de Benoît Peeters, l'última persona que va entrevistar el dibuixant.

En resposta a la intenció, anunciada fa tot just un mes per l'editorial Casterman i la societat Moulinsart, gestors dels drets de l'obra d'Hergé, de publicar una novetat de Tintín cap al 2052 per evitar que el personatge passi a ser de domini públic als 70 anys de la seva mort, va ser Michel Daubert, ahir a la Fundació Tàpies de Barcelona, on va presentar Museo Hergé, que va assegurar que l'artista -Georges Remi (1907-1983)- li va dir personalment que, després de la seva mort, «Tintín no podia seguir». Amb ell va coincidir Didier Platteau, cofundador d'Éditions Moulinsart i exeditor de Casterman: «Tot i que no ho va dir per escrit, va deixar clar que després d'ell la cosa s'acabava». I va afegir que després de parlar fa poc amb la viuda, Fanny Rod-well, que prologa el llibre, aquesta li va comentar que gairebé havia sorgit com «una broma» i que per les expectatives creades i «la pressió dels mitjans i els lectors expressades a internet pot acabar sent realitat».

Museo Hergé

-del qual Zephy-rum llança paral·lelament la primera edició de col·leccionista, limitada a 200 exemplars numerats- està concebut com un museu portàtil que segueix l'estructura del centre dedicat al dibuixant a Lovain-la-Neuve (Bèlgica), dissenyat per l'arquitecte Christian de Portzamparc, amb un capítol per sala expositiva.

Daubert, que va conèixer Hergé el 1970 i el va entrevistar en diverses ocasions, va destacar «l'amabilitat, gentilesa i modèstia» d'un «creador contemporani» i «avantguardista» que «va evolucionar alhora que la seva obra», «mai va crear pensant en un públic infantil, sinó en lectors com ell mateix» i que, malgrat la senzillesa del seu imaginari, «a nivell narratiu és comparable a cineastes com Ford i Truffaut». Segons Platteau, «la seva obra està fora del temps perquè Tintín s'ha convertit en un mite. No té família, ni fills, ni històries d'amor i gràficament és d'una immensa senzillesa. És com un motllo buit en el qual pot entrar qualsevol lector».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A més de curiositats com que el creador de Milú i el capità Haddock -amb el seu inacabable repertori de «gairebé 200 insults i imprecacions»- detestava l'òpera i les seves «grans rabassudes capritxoses» i per això va obtenir la seva «petita venjança» amb la Castafiore, o que els Dupont i Dupond estan inspirats en el seu pare i l'oncle, germans bessons, Museo Hergé reuneix il·lustracions, esbossos i fotografies ja des de la infantesa de Georges Remi, els seus inicis en el molt conservador i catòlic Le Petit Vingtième, amb Tintín al país dels soviets, polèmiques com les acusacions racistes per Tintín al Congo i la seva actitud durant l'ocupació nazi de Bèlgica, que li va comportar acusacions de col·laboracionisme, però també el seu humanisme, prenent partit, en El lotus blau, a favor del poble xinès assetjat pel Japó.

COMPLETA BIOGRAFIA / Llums i ombres d'un dibuixant en què també s'endinsa la biografia Hergé, hijo de Tintín, de Benoît Peeters -editor, guionista, crític-, prologada per Álvaro Pons, i documentada a través d'entrevistes, cartes i testimonis, molts d'inèdits, recopilats durant 30 anys. Segons el seu biògraf, és «el personatge qui construeix el seu autor» i, en realitat, les aventures de Tintín són com «una autobiografia indirecta» o «una espècie de diari a través del qual se'ns mostren tots els esdeveniments, públics o privats» que el van marcar.