Crisi a fora i per dins

Des de les vísceres, i del dolor, li ha sorgit al dibuixant Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) Crisi (d'ansietat) (Reservoir Book). Perquè les seves pàgines són l'exorcisme d'una negra etapa familiar durant la qual, en menys de dos anys, van morir la seva àvia («eix de la família»), la seva mare (després d'una dècada lluitant contra el càncer) i el seu pare (d'un ictus), que a tres anys de jubilar-se havia estat acomiadat per un cap sense escrúpols, sobre el qual el seu fill aboca, a manera de «desfogament», la seva particular venjança

-«perquè ell i altres com ell s'hi vegin retratats, encara que aquesta gent té la pell molt dura i tant els fa»-. «I aquella mala temporada va coincidir amb els senyals apocalíptics de la crisi econòmica, amb tota la incertesa que encara es respira al carrer», postil·la l'autor d'Arròs covat, que ha col·laborat en diversos diaris, entre ells EL PERIÓDICO, i que confessa que aquest llibre «ha sigut com una teràpia, una forma de superar-ho i tirar endavant».

I aquesta doble crisi, interna i externa, apareix, per una part en forma d'ironia en vinyetes -unes d'inèdites, altres publicades a l'Ara, sobre banquers, polítics, corrupció, atur, pèrdua de drets, frustració...-, i per una altra, en commovedors textos autobiogràfics,

a mà, ratllats i amb rectificacions. «És la primera versió del que vaig escriure. Vaig estudiar la idea de corregir-lo i editar-lo, però rellegir-lo i intentar embellir-lo em feia mal, em semblava una falta d'honestedat. Així que vaig optar per l'autenticitat», explica Juanjo Sáez, que, fugint del victimisme, fa una crida a l'esperança. «Els nostres avis van viure la guerra civil o la segona guerra mundial i tot se supera. A nosaltres ens ha sorprès perquè no estàvem preparats per a una recessió, per anar cap enrere. Ningú ha parat aquest Govern, però demà tornarà a sortir el sol. Queden dos anys de Rajoy, i tot passarà», augura.

L'ANSIETAT / «Quan la mort et cau tan a prop passes un període de dol, amargat, deprimit, i és inevitable pensar que això s'acaba, que després dels teus pares tu ets el següent, però ara sóc més conscient que s'ha de disfrutar del temps i no perdre'l en coses supèrflues. Per això gairebé no veig la tele, perquè ens transmet por». Una por que protagonitza el llibre: «És la por de perdre les poques coses que tenim, amb la qual ens tenallen i amenacen, és la forma de controlar el treballador, com amb l'espasa de Dàmocles dels ERO, perquè no reaccionem. Jo vaig anar a teràpia perquè tenia problemes d'ansietat, no podia respirar, em paralitzava. I la psicòloga em va dir, tranquil, és por. La gent no és conscient dels símptomes que causa la crisi, és la por a la incertesa, a no saber què serà de la seva vida».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Sáez, fill de família obrera, opina que trobar solucions no és feina del ciutadà, sinó dels polítics, i no creu que «tots els polítics siguin iguals». «Encara que Zapatero va fer coses malament i no va representar l'esquerra com devia, va ser un error aquell vot de càstig que va donar el poder al PP. I així estem ara... S'ha de lluitar per tenir una esquerra que ens representi bé perquè per dolenta que sigui sempre és millor que la dreta. La transició va ser l'amnistia de la dreta, per això hi apel·len tot el dia. ¡Se'ls va perdonar tot!». Aquestes coses, diu, «poden semblar òbvies, però s'han de dir».

Per això admira tant Jordi Évole i el Gran Wyoming, que a través de Salvados i El intermedio «diuen veritats com cases. I, com les xarxes socials, uneixen la gent que pensa el mateix. Jo no estic a la seva altura però amb el llibre he intentat això, «fer pinya amb qui el llegeix». ¿I la impunitat dels corruptes? «Crec en la justícia. Cauran, cauran, ja van caient...».