Javier Krahe: «Sempre he volgut fugir del sermó del cantautor»

Javier Krahe (Madrid, 1944), que va ser còmplice de Joaquín Sabina i Alberto Pérez a La mandrágora (1981), té nou disc, Las diez de últimas, que presenta aquesta nit al Club Capitol i demà al Cafè del Teatre L'Escorxador (Lleida).

-Aquest títol, ¿insinua el comiat?

-En el tuti, emportar-se les deu d'últimes és emportar-se l'última basa. S'acaba la partida, però en comença una altra. És exagerat dir que m'acomiado.

-Un disc sobre dones i amors. ¿No està tot escrit ja?

 

-Té raó, tot està escrit i tot es torna a escriure d'una altra manera. Les cançons d'amor són o bé de fracàs i enyorança o d'enamorament. Sí, tot s'ha dit abans. Què hi farem.

-A Fuera de la grey fa broma amb la religió. ¿Pot canviar la seva visió del catolicisme amb el nou Papa?

-El papa Francesc és interessant, però per ser Papa s'ha de ser abans cardenal, i en principi no els tinc respecte. Les seves intencions són, diguem-ne, bones, però el seu propòsit és que la gent torni a l'església...

-Té un llenguatge musical definit. ¿Recela dels experiments?

-Estic a gust amb els meus músics. ¿Per què hauria de canviar si el que vull és divertir-me?

-S'aparta del cantautor que creu que el que diu és transcendent.

 

-Sí, des que vaig començar a escriure cançons. Sempre he volgut fugir del sermó del cantautor.

-I segueix l'estela de Brassens.

-Sí, sobretot, encara que jo ja tenia un parell de cançons molt brassensianes abans de conèixer la seva obra.

-La va descobrir vivint al Canadà.

-Sí, i la de Leonard Cohen. Em va impressionar moltíssim, però no em va influir com Brassens. Les cançons de Cohen tenen el text molt treballat, però el seu origen està en el country, i això per a mi és molt distant. No m'entrava per la panxa, sinó pel coneixement, i Brassens m'entrava per totes bandes.

-¿Què li semblen les adaptacions que en va fer Paco Ibáñez?

-Com a pioner va estar bé, però les traduccions em semblen dolentes, com La mala reputación: «No, a la gente no gusta que...»; seria «no le gusta que...»

-Una llicència.

-Una incorrecció. Les traduccions les feia un francès, Pierre Pascal, que no dominava l'espanyol.

-¿L'hi ha dit alguna vegada?

-No, quan he parlat amb ell he evitat l'assumpte (riu). És que em fixo massa en aquestes coses. M'importen moltíssim les lletres. És gairebé una mania. Potser no estigui bé.

 

-Amb el seu nou disc s'adjunta el llibre El derecho a la pereza, de Paul Lafargue. ¿És la seva resposta a les peticions que Espanya augmenti la productivitat?

-Lafargue va posar el dit en una nafra: el treball com a maledicció. Això s'ha de tenir en compte ara que volen que treballem més hores i ens jubilem als 70. ¡Quin disbarat!

-Ve molt a Catalunya i la coneix. ¿Com la veu des de Madrid?

-Si no fos Artur Mas el que ho està promovent tot, m'ho creuria més. Amb aquest senyor al capdavant no em crec res. De totes maneres, jo no tinc problemes amb cap dels meus amics de Catalunya.

-¿Dret a decidir?

-No hi tinc res a dir, però no m'agrada l'expressió «dret a decidir». Està incompleta. ¿A decidir què? ¿Per què un eufemisme? Després diuen «ja sabem de què parlem». ¿Doncs per què ho amagueu?

 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

-¿Li veu un futur borrós?

-A Victus, de Sánchez Piñol, que he llegit, diu al principi: «Catalunya vol alguna cosa, però no sap què». Doncs a veure si serà això.