I Von Trier arma el xou

La idea de rodar una pel·lícula porno, una que no fos una mera successió de complicades postures sinó que tingués un verdader interès artístic, l'ha rondat a Lars von Trier des de fa molt, però és des que ens en va parlar durant la roda de premsa al Festival de Cannes del 2011 -aquella en què va fer algunes bromes sobre Hitler i l'Holocaust i immediatament es va convertir en empestat- que Nymphomaniac es va convertir en objecte d'una permanent especulació que l'estrena fa dos dies de la seva primera part a Dinamarca, Espanya i en algun altre país d'Europa -per a l'estrena de la segona haurem d'esperar al 24 de gener- encara no ha silenciat.

L'estiu del 2012 van començar a circular rumors sobre qui havia de protagonitzar la pel·lícula. Nicole Kidman va estar associada al projecte, tot i que poc després se'n va desvincular. Detalls sobre l'argument també van començar a filtrar-se: una addicta al sexe encarnada per Charlotte Gainsbourg li explica a un estrany la història de les trobades sexuals que ha tingut al llarg de la seva vida.

Immediatament va créixer una certa histèria al voltant d'un interrogant: ¿quantes d'aquestes trobades es veurien en pantalla? L'actor Shia LaBeouf va afegir llenya al foc explicant que va obtenir el paper a la pel·lícula després d'enviar a Von Trier uns vídeos sexuals que havia gravat amb la seva nòvia. Quan LaBeouf va tornar a la càrrega assegurant que a les escenes de sexe no s'amagaria res, les expectatives havien arribat a nivells a penes vistos en el context del cine d'autor. Posteriorment, això sí, els punts es van posar sobre les is: LaBeouf, Gainsbourg i companyia van fingir practicar sexe, uns actors porno van ser filmats practicant sexe de veritat, i la màgia de la postproducció va fer la resta: de cintura cap amunt veuríem l'estrella; de cintura cap avall, el seu doble.

Mentrestant, la maquinària promocional seguia traient fum. En un primer cartell que feia un ús francament creatiu del parèntesi

-és fàcil endevinar a quina part de l'anatomia femenina al·ludeix el símbol ()-, el van succeir una sèrie de pòsters que mostraven les cares dels personatges en el moment de l'orgasme; després es va fer públic un tràiler que mostrava genitals en tota la seva esplendor -i que, per error, va ser projectat per als nens abans d'una projecció de l'última animació de Disney en uns cines de Tampa, Florida.

Enfocat o desenfocat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per una altra part, Von Trier va revelar que n'estrenaria dues versions, una de softcore i una altra de hardcore, tot i que al final es va veure obligat a redefinir aquesta idea: en va completar una versió de cinc hores i mitja que segons sembla veurà la llum a la Berlinale, però la que ara s'estrena en dues parts dura quatre hores, perquè el productor Peter Aalbaek Jensen és conscient que com més llarga és una pel·lícula, menors són les seves possibilitats de fer diners.

L'objectiu dels talls no va ser temperar el contingut sexual de les escenes. En altres paraules, Nymphomaniac segueix contenint sexe oral, sexe anal, sexe grupal i penis en primer pla. En alguns països, algunes d'aquestes imatges apareixeran desenfocades -a Espanya, no-. Tot i així, al principi de l'entrega que ha arribat a les nostres pantalles un rètol explica que el director no recolza la versió «condensada i censurada» de Jensen. És tot el que ha sortit de la boca de Von Trier. Després del xou que es va muntar a Cannes, el danès ha decidit que només parlarà a través de Nymphomaniac. Si no ens agrada el que ha de dir, nosaltres mateixos.