Depeche Mode, en la seva cerimònia d'èxits

Una audaç, sobre el paper, barreja de foscor i èxits, de lentitud electrònica i himnes de llarg abast, va mostrar els seus poders ahir a la nit en un Palau Sant Jordi amb pista i grades plenes, rondant les 18.000 persones. És la coneguda fórmula del grup en la seva fase adulta, tot i que una mica extremada, amb els seus contrastos més accentuats, per la cadència pausada, d'influència bluesística, que llueix el seu últim disc, 'Delta machine', llançat la primavera passada.

Fa molt que Depeche Mode es va situar en aquesta categoria en què, faci el que faci en cada nova obra, citar una determinada selecció de fites pretèrites és forçosa. Ahir a la nit, les cançons procedents del període que va de 'Black celebration' (1986) a 'Songs of faith and devotion' (1993) va aportar el tronc central del repertori. I com a maniobres de distracció, lloables encara que d'impacte desigual, vam tenir cinc cançons de 'Delta machine'. Va començar per 'Welcome to my world', que va obrir la sessió amb ritme cerimoniós per donar pas a una altra peça nova, 'Angel', que va avançar a cop de pesat ritme electrònic fins a emprendre el vol en el seu 'crescendo' amb maneres èpiques.

Expectació silenciosa al Sant Jordi, que va esclatar en alegria al reconèixer les primeres notes del melodrama místic de 'Walking in my shoes'. Dave Gahan, que va entrar ballant en escena i donant voltes sobre si mateix, peu de micro en mà, va fer de Dave Gahan en la seva versió post-'Violator': aspecte icònic (armilla, tatuatges) i maneres de 'vedet' cabaretera. La 'rock star' que va venir del fred 'synth-pop'. Escenari nu, petita passarel·la, tres pantalles de vídeo.

'CROONER' MARTIN GORE 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Alternant materials, el grup, amb Martin Gore, Andy Fletcher i dos adjunts als teclats i bateria, van passar de 'Precious' (cita al disc 'Playing the angel') i  'Should be higher' (amb numeret de Gahan a la passarel·la) a les cartes segures de 'Black celebration' i 'Policy of truth'. Gore va tenir un generós moment 'crooner' cantant, una mica engolat, la bluesística 'Slow' amb l'únic suport del piano; una falca reposada que va seguir, en el mateix format, amb el rescat de 'But not tonight', rematat amb falset. D'aquí a 'Heaven', peça nova una mica afectada però de suggerent majestuositat, ja amb el grup al complet en escena.

Canvi de 'tempo' brusc, convenient per reactivar el públic, amb 'Behind the wheel', robusta postal electrònica d'aquell 'Music for the masses' (1987). En endavant, 'Delta machine' es va esfumar i, exceptuant la repesca d''A pain that I'm used to' (cançó del 2005), allò va començar a cobrar aspecte de bacanal d'èxits. Tremenda versió d''A question of you' (a la pista, un cartell amb la llegenda '¡Temazo!'), i exhibició de Gahan digna de Mercashow. I la marcial de 'Personal Jesus', camí d'una tanda de bisos que va avançar a través de l'electro-pop de 'Just can't get enough' (la peça més antiga, del 1983) i les robustes 'I feel you' i 'Never let me down again'. Mística bluesística del delta, sí, però al final, és clar, van guanyar els 'hits'.