Dalí està més viu que mai

«Era un artista que no resultava simpàtic en certs cercles espanyols de crítics i artistes per les seves vel·leïtats franquistes», afirma el director del Museu Reina Sofia Manuel Borja-Villel. «El temps és una gran anestèsia», apunta Bernardo Laniado-Romero, el seu homòleg al Museu Picasso. L'artista en qüestió és Salvador Dalí (Figueres, 1904 - Figueres, 1989), i el temps transcorregut, 25 anys des de la seva mort. Un quart de segle que ha servit per superar l'animadversió que el pintor empordanès generava en alguns àmbits: «La visió ha canviat. Amb el temps ha quedat la persona, no el personatge que es menjava l'obra», i per situar Dalí, l'artista incòmode, en el lloc que es mereix: «Entre les figures importants de la història de l'art», sentencia Borja-Villel.

Una figura capaç de reunir, l'any passat, al Centre Pompidou i al Reina Sofia més d'un milió i mig de visitants en la seva última gran antològica. Una figura que genera uns ingressos propis de 15 milions d'euros al seu Teatre-Museu de Figueres, potser l'únic museu sense problemes financers en el delicat moment actual.  I una figura amb una actual fortuna crítica més unànime que mai: «Va ser trencador i genial, algú amb un component intel·lectual molt fort que dóna una altra dimensió al que és l'obra pura i dura», explica Laniado-Romero.

POLÍTICAMENT INCORRECTE / Borja- Villel li reconeix «la seva contribució al surrealisme» i el mèrit de ser «un dels primers a entendre el canvi de l'art en el segle XX, quan l'artista deixa de ser una figura heroica i romàntica per ser algú que es mou en un món on la cultura forma part de l'oci i l'entreteniment». També hi ha el seu virtuosisme pictòric: «A partir d'un profund coneixement de la història de l'art va reelaborar un llenguatge de futur tècnicament i argumentalment. Al final, amb els recursos propis de la pintura va recrear la pintura», a judici de l'historiador Daniel Giralt- Miracle.

Un indubtable testament artístic i un rendible llegat material del qual ara ningú dubta però que fa 25 anys va omplir nombroses portades de diaris per a més pena que glòria del finat. El 23 de gener del 1989, Dalí, transmutat d'artista triomfador, transgressor, excèntric i seductor dels mitjans de comunicació a ancià patètic, gairebé esperpèntic, moria després d'una llarga agonia pública envoltat d'una cort més que sospitosa. Una imatge gens prometedora que tres escàndols van ajudar a enterbolir més encara: la cessió del seu llegat a l'Estat espanyol, les batalles judicials pels drets de les seves obres i l'assumpte dels fulls en blanc firmats per ell. Déu-n'hi-do. La fotografia de bufó exhibicionista, Avida dollars -el cèlebre anagrama que André Breton va crear per evidenciar el seu amor als diners- i políticament incorrecte estava feta.

Han hagut de transcórrer 25 anys, un centenari i una fundació per deixar velada la fotografia. «El canvi s'ha produït lentament. La seva mort hi va ajudar perquè ell va deixar d'interferir en la percepció de la seva obra, però són el temps i la història els que han acabat fent justícia. La postmodernitat també ha ajudat molt a demostrar que Dalí no es va equivocar en la seva etapa postsurrealista. Va ser un postmodern abans que arribés la postmodernitat», reflexiona Ricard Mas, gran coneixedor de l'obra de Dalí i ajudant de Rafael Santos Torroella, el primer a estudiar el geni empordanès.

Notícies relacionades

Cada any, 90 milions

Dalinians

2004, EL GRAN CANVI  / Ricard Mas apunta que el gran canvi es va produir el 2004, en el centenari del seu naixement, quan per a l'efemèride es van publicar un munt de llibres sobre l'artista. «Fins llavors poca cosa s'havia fet. Els crítics i historiadors no s'ocupaven de Dalí, passaven d'ell olímpicament, pensaven que era un pallasso». Una fama més negativa a Espanya que a la resta del món. «A França i els Estats Units era respectat i admirat encara que fes el pallasso, perquè en aquests països no hi havia una dictadura i existia l'intel·lectual no posicionat».

Del seu llegat material i immaterial se n'encarrega la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, la institució que el mateix Dalí va crear el 1983 per preservar i divulgar la seva obra. I a la qual l'Estat, hereu universal del pintor, va cedir part de les peces -la resta van anar al Reina Sofia de Madrid- i la gestió dels drets de propietat intel·lectual i industrial. En aquest quart de segle, la fundació ha aconseguit tancar tots els capítols foscos i posar ordre i rigor en la figura del pintor a més de situar, amb 1,6 milions de visitants a l'any, el Teatre-Museu entre els museus catalans més visitats. «Dalí ha tornat per quedar-s'hi i com més anys passin, més creixerà», assegura Ricard Mas.