Amy Adams fa olor d'Oscar per 'La gran estafa americana'

Ho va dir Jack Nicholson fa anys: "Mai els deixis saber qui ets realment". Aquesta és la diferència entre interpretar un personatge i convertir-se en el personatge. No sabem qui l'hi va dir a Amy Adams (Vicenza, Itàlia, 1974), però és obvi que es va aprendre bé la lliçó, malgrat la quantitat de portades de revistes que protagonitza i el gran nombre d'entrevistes que concedeix, sobretot en moments com aquest, quan estrena dues de les pel·lícules que més atenció mediàtica i premis atrauen: 'La gran estafa americana' i 'Her'. En totes dues, curiosament, els seus personatges tracten d'ocultar el seu verdader jo. 

"Ella manté cert misteri expressament", confirmava recentment Phillip Seymour Hoffman, el seu amic i company de repartiment a 'La guerra de Charlie Wilson', 'La duda' i 'The master'. "Per això ens sorprèn i ens arrossega". Quan roda, Adams es converteix en el personatge que està interpretant. Pot ser la increïblement sexi i tramposa amant de 'La gran estafa americana', per la qual ha guanyat recentment el seu primer Globus d'Or (i amb moltes paperetes per a l'Oscar), o l'amiga pudorosa de Her. En la primera, amb escots fins al melic; a la segona, amb la camisa cordada fins al coll. Pot ser fins i tot la nòvia de Superman (a 'El hombre de acero'; i aviat a 'Batman vs. Superman') i nosaltres, espectadors hipnotitzats, ens ho creiem sense immutar-nos.

Sortida del conte de fades

Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps, no fa tant, en què ningú a Hollywood creia que Amy Adams podria sortir del conte de fades, de la seva pell de princesa, dels seus personatges optimistes i lluminosos que la van donar a conèixer: primer, la parladora i tendra Ashley de 'Junebug' (2005, la seva primera nominació a l'Oscar) i, després, evidentment, Giselle, la princesa animada llançada al món real d''Encantada' (2007, la seva primera nominació als Globus d'Or i el seu primer gran èxit en taquilla). Els dos treballs van fer que la gent es fixés en ella, sí; però també que es dubtés del que podria fer fora d'aquests registres. "La gent era escèptica", assenyalava el director David O. Russell en la presentació de 'La gran estafa americana' a Nova York. Ell va veure en Adams alguna cosa més que la seva pell de porcellana quan li va donar el paper de la nòvia llenguallarga d'un boxejador (Mark Wahlberg) en la seva primera pel·lícula junts, 'The fighter'. "Deien: ¿interpretarà la princesa de sempre o anirà de dura amb pantalons ajustats en un bar?". I va ser la segona opció. "David s'assegura en cada pel·lícula que els seus personatges siguin multidimensionals –explica Adams–. Com a actriu és el millor que et pot passar. Sempre li agrairé que escrigui aquests papers femenins i em doni l'oportunitat d'interpretar-los". 'The fighter' li va valer també la seva tercera nominació a l'Oscar. Amb aquells 'shorts', aquells escots i aquelles grans anelles daurades a les orelles. La xavacana que pel seu nòvio ma-ta-va.

Res semblant a Amy Adams en persona. Aquesta és la sorpresa de què parlava Seymour Hoffman. L'actriu es mou tan delicadament com una princesa, amb un estret vestit bicolor i un escot que envejaria el seu personatge a 'La gran estafa americana'. Parla amb dolçor, però sense parar de fer broma i de riure. Quan està amb els seus companys de repartiment els deixa parlar a ells, i els dóna el crèdit del que van ser idees seves. Com el petó a la pel·lícula entre ella i el personatge de Jennifer Lawrence després d'una discussió per l'home que comparteixen: Amy és l'amant, i Lawrence, l'esposa. "Crec que va ser Jennifer la que ho va proposar –recorda Adams–. A mi se'm va acudir la idea, però va ser gràcies al personatge que Jennifer estava creant. ¡I ella ho va clavar! Ho va fer d'una manera tan brillant, tan còmica i dramàtica... Va ser molt natural".

Va ser una cosa així

A 'La gran estafa americana', David O. Russell explica a la seva manera un dels escàndols més sonats de finals dels 70, l'Abscam (Arab Scam, frau àrab), una operació de l'FBI que, amb l'ajuda d'un estafador (al film, Christian Bale), va desarticular una trama de suborns i favors entre la màfia i polítics. La pel·lícula comença amb un clar "alguna cosa axí va passar..." per ressaltar la ficció i l'exageració de perruques, vestits i personatges. Amy Adams interpreta Sydney (o Edith, segons qui l'hi pregunti), l'amant d'Irving Rosenfeld (Bale), amb qui es veurà obligada a ajudar l'agent federal Richie DiMaso (Bradley Cooper). Encara que, a la vegada, l'enganyaran. 

"Va ser un equilibri delicat", afegeix l'actriu sobre el personatge més fosc de la seva carrera. "Sydney és algú a qui li agradaria ser qualsevol altra persona abans de qui és en realitat". Pensa que la seva feina com a secretària a la revista 'Cosmopolitan' no està a l'altura del seu estil i els seus escots; fins que coneix Irving i comença a fingir el seu accent de dama britànica i s'inventa una nova identitat. "Ella està a punt de reinventar-se quan el coneix, i ell li ofereix ser qui ella volia ser. A través dels seus ulls es veu com una persona llesta, intel·ligent, com una dama. Ell l'estima i després la traeix, això no és maco", riu. 

De fet, avui Adams riu de tot el que el seu personatge no riu: "Sydney no és feliç, però és una supervivent, per això es reinventa". Però en aquesta reinvenció, en l'ocultació del seu verdader jo, es queda atrapada entre dos homes (Irving i el policia amb rissos interpretat per Bradley Cooper) i no pot avançar. "Està dividida entre la mentida i la veritat, no sap si creure's la mentida que ella mateixa s'està explicant o si prefereix anar a buscar la veritat", explica intensament l'actriu. "Va ser un equilibri molt delicat i interessant d'interpretar", torna a insistir. Res a veure amb ella, corre a aclarir. "Mai he enganyat a ningú, sóc una mentidera molt dolenta, i si ho faig, he d'explicar de seguida la veritat". I torna a riure. A riallades.

"La meva educació mormona"

Potser per això se sent tan a gust amb els personatges lluminosos que conserven un punt d'optimisme i de fe. "La meva educació mormona", es defensa ella. Filla d'un soldat, Adams va néixer a Itàlia perquè el seu pare estava destinat allà, i es van anar mudant de base en base, fins que es van instal·lar a Colorado. De pares mormons i com a quarta de set germans, Adams va aprendre aviat a intentar destacar. "Cantant i ballant", ha dit sempre, com a bona fan de 'Grease' o 'A Chorus line'. Es va apuntar al cor del col·legi i a classes de ballet. El seu somni era ser ballarina. L'elegant posat i la meticulosa forma com prepara els seus personatges són herència d'aquell passat que va haver de reorientar cap al teatre musical, primer, i cap a la interpretació, després, quan es va adonar que no tenia les qualitats físiques necessàries. "Jo em vaig formar com a ballarina", recorda. "Així que sempre ha estat la meva manera de treballar: explico les històries o trobo el personatge a través del moviment del meu cos". 

Una cosa especialment necessària per a aquesta Sydney de 'La gran estafa americana', que camina per Nova York com si fos una pista de ball i una passarel·la al mateix temps. "Quan vaig conèixer el personatge i vaig veure el vestuari, em vaig adonar que seria una dona sexi i sexual, d'aquelles que transmeten el seu poder a través de la seva sexualitat, i per a les que el ball és fonamental. Com es mou, com se sent en el seu cos... Aquells balls semblaven incontrolables", riu al recordar en concret la seva escena disco amb Bradley Cooper. "Se li haurà de preguntar qui balla millor, si jo en aquesta pel·lícula o Jennifer [Lawrence] a 'El lado bueno de las cosas'. ¿Eh, Bradley, qui balla millor?", exclama rient. "És molt bon ballarí", s'afanya a dir. I encara que no ho reconeix, potser el que li hauria agradat és haver ballat més amb Jennifer, amb qui només comparteix la famosa escena del petó. Un enfrontament d'actrius d'aquells que fan més gran una pel·lícula. "Treballo molt poc amb dones i quan em va tocar amb ella, vaig pensar: ‘Això és el més divertit que m'ha passat en molt de temps'. No perquè no m'agradi treballar amb homes, sinó per l'energia que es crea entre dues actrius, la intimitat...". ¿I amb quines actrius li agradaria treballar? Ho ha dit mil vegades: Jessica Chastain. "M'agradaria trobar alguna producció on féssim de germanes", va confessar fa poc en una revista americana. Que algun director en prengui nota, per favor. Les dues pèl-roges que estan revolucionant Hollywood ja haurien de tenir diversos projectes a la taula per treballar juntes.

Èxit tardà

Curiosament, totes dues, a més de la melena rogenca, comparteixen l'èxit tardà. "Avui fa 15 anys que em vaig mudar a Hollywood per veure si feia algun anunci", va recordar al recollir el Globus d'Or fa dues setmanes. I va trigar, però ha fet molt més que algun anunci. Com Chastain, després d'anys d'audicions, petits papers en sèries o pel·lícules que ni arribaven a estrenar-se ('Cruels intencions 2'), Amy Adams no va conèixer l'èxit fins que va complir i va passar els 30. 'Junebug' va aconseguir el que no havia aconseguit la seva infermera d''Atrápame si puedes' (2002), per més que Spielberg es dediqués a promocionar l'actriu per la Meca del cine. Adams s'ho va prendre amb humor. Com sempre. "Vaig fer que m'agradessin les audicions. No aconseguia la majoria dels papers i eren la meva única oportunitat d'actuar", diu fent broma. Però ara ja no passa res d'això: Adams aconsegueix la majoria dels papers que es proposa (encara que hagi d'"assetjar" el director, com li va passar a 'La duda') i ja no ha de fer ­tantes audicions. No en va fer, de fet, per a 'La gran estafa americana'; O. Russell estava desitjant treballar amb ella (i vol repetir aviat: "Espero crear un musical com ella es mereix").

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

I tampoc li va fer falta per a 'Her', perquè ja l'havia fet anys abans, el 2008, per a l'anterior pel·lícula de Spike Jonze, 'Allà on viuen els monstres'. Llavors no va encaixar, però el director es va quedar amb ganes: "Des que la vaig veure a 'Junebug' vull treballar amb ella". "I jo vull treballar amb ell des de molt abans de conèixer-lo, la seva visió és única", respon l'actriu. "I això que no volia treballar perquè acabava de tenir la meva filla [Aviana], però li vaig haver de dir que sí: a 'Her' hi havia moltes de les coses que m'estaven passant en aquell moment". Per exemple, la pressió de ser mare. Una cosa que Jonze va tenir en compte per al personatge d'Amy Adams, una programadora d'un videojoc anomenat 'La madre perfecta', que es converteix en la millor amiga de Joaquin Phoenix, un escriptor de cartes d'altres (que al seu torn s'enamora d'un sistema operatiu amb veu de Scarlett Johansson). "És molt intens ser mare, estàs sotmesa a molta pressió", explica l'actriu. "Molts dels comentaris del joc van sortir de les meves converses amb Spike", rememora. Encara que del que de veritat van parlar mentre creaven aquesta història d'amor futurista va ser d'intimitat i identitat dins de la parella.

"El meu personatge està fingint ser una altra persona que no és, la pressió no la deixa ser ella mateixa, sempre s'està amagant", explica Adams. Gairebé com si parlés d'ella, que amagant-se rere aquesta imatge de glamur estil Rita Hayworth i fent-nos creure que era només una princesa, ha resultat ser l'actriu més versàtil de la seva generació.