Andrea Camilleri: "Vázquez Montalbán ha representat moltíssim per a mi"

L'escriptor sicilià Andrea Camilleri té una legió de lectors i seguidors fidels i entregats. Però la majoria van descobrir les seves novel·les (les històriques i, sobretot, les protagonitzades per l'inspector Salvo Montalbano) després de la seva última visita a Barcelona, el 2001. Des d'aleshores, la salut de Camilleri, ja amb 88 anys i amb la vista molt deteriorada, havia impedit una nova trobada. Però el premi Pepe Carvalho de BCNegra, que s'entrega avui, ho ha solucionat. O més aviat, el fet que Camilleri sàpiga que a Barcelona se l'estima. "Fa molts anys que no viatjo. Però aquí he vingut perquè he sentit realment el caliu de l'amistat. He vingut perquè vull agrair l'amistat que he rebut. He pogut estar amb la dona i el fill de Manuel Vázquez Montalbán. Per a mi seran dos dies meravellosos". Així ha volgut concloure la breu conferència de premsa que precedeix l'acte d'entrega del guardó.

Perquè Manuel Vázquez Montalbán és la baula que uneix Camilleri i Barcelona, i res tenia més lògica que rebés el premi que es va instituir en record al desaparegut escriptor barceloní. "Manuel Vázquez Montalbán ha representat moltíssim per a mi, l'escriptor, no els seus personatges". Camilleri ha recordat com va descobrir Montalbán amb 'Asesinato en el Comité Central' "quan estava lluny de mi qualsevol idea que algun dia escriuria una novel·la negra". Però aquesta novel·la el "va fascinar" perquè hi va descobrir el seu "ideal" del que havia de ser el gènere: que l'entorn fos tan important com el mateix crim.

El nom de Montalbano

No obstant, ha recordat que va batejar el seu comissari Montalbano com a homenatge a l'escriptor barceloní més tard, quan l'exemple de la novel·la 'El pianista' li va servir per evitar que la seva novel·la 'L'òpera de Vigàta' acabés sent "la novel·la més avorrida que s'hagi escrit mai". "Un mes més tard, quan vaig escriure la meva primera novel·la negra, vaig batejar així el meu protagonista per agrair-li a Montalbán, ja que per una altra part Montalbano és un cognom molt comú a Sicília".

La relació personal amb MVM va venir més tard. I Camilleri hi ha tornat quan ha hagut de respondre sobre la seva desbordant productivitat. "¿I com s'ho feia Manuel Vázquez Montalbán també per escriure tant? ¡I el que hauria arribat a escriure si hagués arribat als 88 anys com jo! És una cosa que vam tractar quan ens vam conèixer. És la sistematicitat de l'escriptura. No ser l'escriptor que escriu quan li arriba la inspiració, sinó escriure permanentment, cada matí. Quan no tinc una idea, faig sempre el mateix. Si em trobo un home al quiosc, li escric una carta que no li enviaré. I així ja estic escrivint el que escriuré demà. Som com el pianista, com la ballarina, tots els dies he d'escriure, perquè l'exercici de l'escriure sigui més fluid".

L'humor

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Preguntat per l'humor als seus llibres, Camilleri ha respost recordant un passatge d'una novel·la del seu paisà Leonardo Sciascia en què un virrei espanyol pregunta a un noble sicilià: "¿Com es fa per ser sicilià?". "Sciacia no dóna la resposta --ha apuntat-- però jo he tractat de donar-la, la resposta. Si es pot ser sicilià és gràcies a la ironia, afrontant la qüestió amb ironia". La mateixa que ha demostrat el pare de Montalbano en el seu primer contacte amb la premsa i els seus lectors, que podran conversar amb ell aquest divendres a la sala Barts del Paral·lel.

I per a tranquil·litat dels seus seguidors: encara que Montalbano en els seus últims llibres aparegui cada vegada més cansat (i per cert, també més cap de trons, no pensa jubilar-lo. "Va néixer el 1950, així que ja té una edat. Però se sent més vell de la seva edat real, perquè tota la vida ha hagut de tractar amb imbècils. I els criminals són imbècils en el 99% dels casos. I això cansa molt. Però sent terror a ser un jubilat. ¿Quina és l'alternativa, passejar el gosset de Livia pels jardins? No és una perspectiva gaire atractiva...".