"Tinc la voluntat que el lector s'ho passi bé"

'Dies de frontera' (Proa), la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi, parla de diversos territoris fronterers. De l’estrany món de la Jonquera, d’arribar als 40 i de fer-ho en temps de precarietat, de reaccionar a aquesta crisi amb una relliscada inoportuna. Amb tot, hi ha molt més en l’últim llibre de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), que fa cinc anys es va consagrar amb 'Els jugadors de whist' i ara torna encara més afilat. Pares i fills, parelles, desemparellaments i intents de reconstrucció, professors i alumnes. I sentit de l’humor. O encara millor, del joc. 

–Quan va rebre el premi, ens va parlar de la Jonquera com una mena de Tijuana. Però un cop llegit el llibre, això no té un paper tan central, ¿oi? 

–És l’espai peculiar d’aquesta novel·la. No és el protagonista, però ho volia reivindicar com a espai literari. Em feia gràcia que hi hagués una mena d’idil·li a la frontera, una mena de lluna de mel en un espai, una galeria comercial a l’aire lliure, que no està pensat perquè la gent s’hi faci petons. 

–I això dóna peu a alguns dels moments d’humor del llibre. Aquells aparadors, aquells elefants roses. 

–Sí. Però en aquella zona també hi ha moments grotescos, i moments més inquietants. Jo, l’humor el veig més repartit en tot el llibre. 

–L’institut de secundària, amb aquelles escenes estil Sharpe. 

–De l’institut també en volia oferir una mirada diferent, perquè s’acostuma a enfocar d’una manera més maniquea: alumnes revoltosos i professors benintencionats. Però no és així, hi ha alumnes que et poden ajudar i que et poden perjudicar, i professors voluntariosos i altres que són uns aprofitats. Volia mostrar un microcosmos complex. 

–Un altre recurs que alegra la lectura: les llistes en què defineix personatges com actors secundaris de Hollywood, o de 'Vacaciones en el mar' , els perfils de Facebook... 

–És un catàleg de maneres d’explicar coses. Pots explicar coses amb 'whatsapps', amb llistes de què t’agrada i què no... Potser és una mica estrany en una novel·la però no tant en la nostra vida quotidiana. Funcionem així. Jo he intentat que tots aquests recursos servissin per explicar la història. Tinc la voluntat que el lector s’ho passi bé durant tota l’estona. I això només es pot aconseguir a través de les variacions. Crec que la gent d’ara necessita anar canviant. Fins i tot jo com a autor necessito anar canviant d’estil. 

–Aquests capítols són com jocs. 

–Són jocs, sí. Jo m’ho vaig passar bé. Però a vegades has de mutilar-los perquè no siguin carregosos. He intentat repartir-los. Que els 100 capítols siguin tan curts et permet una certa experimentació. Si fossin gags de 10 pàgines la gent deixaria de llegir. Si són d’una pàgina, pam , i de seguida segueix la història. Està tot molt pensat perquè el lector no es cansi. 

–El llibre és un repàs de diverses etapes des de l’adolescència fins a l’edat adulta. Començant per les crisis de creixement que, diu, semblen fenòmens poltergeist , amb crits i objectes volant. 

–Jo crec que en gran part aquest és un llibre sobre pares i fills. Per això al principi hi ha el conte de la Caputxeta Vermella: tens les tres generacions amb unes relacions no gaire bones. La Teresa i el Pau es troben en aquell moment en què són fills però encara no són pares. Poden decidir ser-ho. I quan et converteixes en pare el perill és que et converteixis en el teu. Perquè quan passes a ser pare passes a ser adult, ets responsable. Aquest és part de l’argument. 

–Hi ha un moment en què el narrador es posa del costat de la filla, no de la mare. Quan explica el malestar que li provoquen dues expressions, no em contestis i no m’ho retreguis. 

–Però en canvi, més endavant, en un capítol mostro comprensió amb els pares a qui els va tocar ser pares durant el franquisme. De fet, el narrador intenta entendre a tothom. És un narrador una mica com un senador romà, 'au-dessus de la mêlée'. Piadós. Intenta entendre la mare, la filla, l’àvia. 

–A vegades veus que l’autor és el pare d’una noia de 20 anys, i a vegades com el fill d’algú de 70 anys. 

–De 80. Crec que és un moment literàriament bo, quan ets al mig. Crec que ara entenc una mica la meva filla i que entenc una mica la meva mare. 

–El gir arriba quan el tedi de la parella deixa dues sortides: o fills o complicar-se la vida. I se la compliquen. 

–Però l’important per a mi no és la reslliscada del Pau. Tinc mig llibre per explicar com són, un conflicte, i mig llibre per veure com reaccionen. És una història de dos, de forma equilibrada, perquè és la història d’una parella. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–En determinat moment planteja què és ser de l’Empordà. I què és ser-ho des de la perspectiva d’un barceloní. 

–El més sorprenent és que sembli que està lluny. Jo visc allà, vinc a treballar a Barcelona i torno. Em costa d’entendre que hi hagi gent que tingui allà una segona residència. Està tan a prop que és impossible que sigui tan diferent. Aquesta mena de mite que som com una reserva índia..., quan de fet és el lloc més híbrid, més mestís, amb més russos, magribins i madrilenys. ¿I per què costa menys una casa en un lloc magnífic de la Selva o la Garrotxa? És un 'bluf'. .. I, dins d’aquest 'bluf', que hi hagi un territori tan inhòspit paisatgísticament com la Jonquera em fa gràcia. És una frontera, és un no lloc. Valia la pena parlar d’aquest fragment no mític.