La veu de la veritat

Colm Tóibín va concebre aquest text com un monòleg que va arribar a representar-se en teatres, però que ha trobat el seu millor lloc en forma de novel·la breu, de llibre. Millor, perquè és el lloc fix, immutable, que necessitava una tasca tan atrevida com aquesta. Maria, mare de Crist, anys després de la crucifixió del seu fill, viu més o menys refugiada i rep sovint la visita dels deixebles, encara que no acaba de tenir clar si ells són els seus protectors o els guardians de la seva clausura. Són dos homes, i vénen sempre a molestar-la amb preguntes, a exigir-li que recordi anècdotes, successos de la vida del seu fill, perquè necessiten material per escriure els evangelis. Ella en rebutja la pressió; sap que no els interessa tant la veritat com l'eficàcia del relat.

Amb aquest recurs s'emmarca un dels principals mèrits del llibre. Com tota bona novel·la, El testament de Maria superposa al mer relat de successos una segona capa que ens remet a l'elaboració del text, i n'augmenta la profunditat. Hi ha encara una tercera capa, relacionada en aquest cas amb la memòria dels testimonis, amb el tresorejament del testimoni, d'una veritat que, precisament per oposar-se a l'oficial, es torna perillosa i reclama silenci. Maria no discuteix els successos que l'evangeli ha estandarditzat en l'imaginari col·lectiu de la civilització judeocristiana. Al contrari, tot el seu relat s'estructura al voltant de tres successos fonamentals i arxiconeguts: la resurrecció de Llàtzer, la conversió de l'aigua en vi i la crucifixió. Però el Crist al qual ella al·ludeix (sense referir-se a ell mai pel seu nom) és un ésser humà, un jove una mica pagat de si mateix i gairebé embogit pel soroll que generen els seus actes. En els nostres dies, s'assemblaria molt a allò que anomenem celebrity. I la mare, que és qui aquí recorda i explica, és adusta, seca i severa. És una mare que jutja en silenci. Una veu que, al relatar les noces de Canà, no posa l'accent en la possible naturalesa divina de la intervenció del seu fill, sinó en la seva sensació que l'ostentació vinatera era del tot innecessària perquè en aquella festa ja hi havia corregut massa alcohol. Una mare que s'ofèn quan el seu fill no presta l'atenció deguda, que protesta si el veu vestit amb robes que no corresponen al seu origen.

En realitat, qualsevol lectura mínimament atenta dels mateixos testaments mostra també l'indici d'una verge Maria més aviat incòmoda davant les rareses del fill. La relació de Crist amb la seva família és, en les quatre versions bíbliques, com a mínim una mica tensa. A un fill capaç de contestar als seus pares que no li exigeixin certes coses perquè «el seu regne no és d'aquest món» no li acaba de quadrar la mare fixada per la tradició catòlica, un ésser que pateix i admira en silenci, un ésser que en tot moment entén que hi ha raons més grans darrere dels actes inexplicables del seu fill. Li encaixa molt millor aquesta Maria escèptica que li atorga Tóibín, aquesta mare que no entenia gaire bé què estava passant però en tot moment sabia que no es podia acabar bé. Una mare que, ja passada la mort del fill, quan sent les explicacions dels deixebles, ampul·loses i esotèriques, tan sols lamenta no haver sabut intervenir-hi, no haver estat capaç de canviar el rumb de la vida del seu fill. Una mare de veritat.

3EL TESTAMENT DE MARIA

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

EL TESTAMENTO DE MARÍA

Colm Tóibín Trad. Maria Rosich / Enrique Juncosa. Amsterdam / Lumen. 119/126 pàg. 14,90 € / ebook 9,99 €