Marlowe ressuscitat

La rossa dels ulls negres és una de les més originals experiències literàries d'aquests últims anys, una novel·la detectivesca de primera qualitat, fresca, de diàlegs corrosius i absolutament satisfactòria. Un thriller magnífic de la mà del novel·lista irlandès Benjamin Black (pseudònim noir del literat John Banville, Wexford, 1945) i un homenatge a un dels grans escriptors de tots els temps, el nord-americà Raymon Chandler (Chicago, 1888-Califòrnia,1959) i al seu personatge estrella: Marlowe, un detectiu molt privat. Alguns crítics han acusat Benjamin Black de canibalisme, de no fer altra cosa que apropiar-se d'un mite del relat policíac com és Marlowe. Bé, la veritat és que el novel·lista irlandès no s'apropia només del personatge, sinó també del títol (dins del material per a futures aventures de Marlowe, l'escriptor nord-americà va anotar La rossa dels ulls negres com a títol per a un nou llibre), de l'atmosfera, de l'ambient, dels diàlegs cínics i de les metàfores femenines.

La veritat és que aventures protagonitzades per Marlowe ja les han escrit altres: Robert Parker, Sara Paretsky, Osvaldo Soriano, el conegut Robert Crais i fins i tot Eric van Lustbader (el pare literari de Bourne) han fet continuacions o relats a partir de la figura de Marlowe. Benjamin Black no, ell no fa cap homenatge: La rossa dels ulls negres és un brutal esforç narratiu, un llibre bastit de canvis subtils respecte al personatge original, una novel·la amb menys diàleg però amb la mateixa tensió sensual i escrita, amb (ho explicava el cineasta David Trueba) un bagatge de «frases impressionistes», «ràfegues de literatura plàstica», «atmosfera i talent». Un text detectivesc de gran al·licient per a un novel·lista que ja tenia la seva pròpia sèrie negra, la del patòleg Quirke. ¿Què ha fet Benjamin Black amb Marlowe? Molt simple, ressuscitar-lo; o experimentar el que ja exposava Marco Vichi (autor de Muerte en Florencia) així: «El fet és que quan escric no tinc mai la sensació d'inventar sinó, més ben dit, de desenterrar el que ja existeix (...). Els personatges que trobo no són producte de la meva fantasia, me'ls trobo davant i no hi ha res a fer: són ells els qui m'expliquen les històries».

Per sobre de totes les pretensions i enveges, La rossa dels ulls negres és una novel·la clàssica, de gènere, d'aquelles que a mesura que t'hi endinses et suggereix i evoca tot un conjunt d'imatges en blanc i negre, de films clàssics i sentiments que creies oblidats. Una successió d'escenes visualment nítides, descrites amb el to distant del narrador que ja coneix el desenllaç i -com a música de fons- les notes melangioses d'un saxo, solitari, magnífic. Una melodia que et desperta necessitats cinematogràfiques per recuperar El son etern o La dàlia blava de la vella filmoteca.

HUMANS MESQUINS / Thrillers romàntics i pessimistes, d'històries d'amor impossibles i de la mesquinesa de l'espècie humana; d'homes honestos contra autèntics canalles, de la recerca de justícia en una societat corrompuda, de ritme magnífic i lluita de classes. Tot això és La rossa dels ulls negres: un mort que no ho és, una dona desesperada i un investigador càustic però amb bones intencions. I això, només, és el principi.

3LA ROSSA DELS ULLS NEGRES

LA RUBIA DE OJOS NEGROS

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Benjamin Black

Trad.: Eduard Castanyo / Nuria Barrios. Bromera / Alfaguara. 264 / 329 p. 19,50 €