El mestre Paco de Lucía mor a Mèxic d'un infart

El geni de les sis cordes, el mestre absolut del flamenc, el guitarrista Paco de Lucía (Algesires, 1947), ha mort aquest dimecres a Cancún (Mèxic), d'un infart, als 66 anys. Francisco Sánchez Gómez (el seu nom real), el més universal dels flamencs, era a la platja amb el seu fill quan es va començar a trobar malament. Llavors va ser traslladat a un centre sanitari, però ja no es va poder fer res per la seva vida. L'Ajuntament d'Algesires ha declarat tres dies de dol i està col·laborant per agilitzar la repatriació del cos. 

La família de Paco de Lucía ha enviat un comunicat en què manifesta: "El dolor ja té data per a la nostra família. Ahir a la nit se'ns en va anar el pare, el germà, l'oncle, l'amic i se'ns en va anar el geni Paco de Lucía. No hi ha consol per als que l'estimem i el coneixem, però sabem que per als que l'estimen sense coneixe'l tampoc. Per això, volem compartir amb tots vosaltres una abraçada i una llàgrima però també la nostra convicció que Paco va viure com va voler i va morir jugant amb els seus fills al costat del mar", continua l'escrit.

Les paraules de la família del guitarrista s'acaben amb una emotiva frase: "La vida ens el va prestar uns meravellosos anys en què va omplir aquest món de bellesa i ara se l'emporta. Gràcies per tant... i bon viatge estimat nostre".

Buscant nous horitzons

Tota la varietat de matisos de què és capaç la música es trobava en els seus àgils i inspirats dits. I en la seva ment. "Sempre busco coses noves per dir, la sorpresa, fugir dels llocs comuns. Però admeto que la destresa dels dits és atractiva. A vegades la utilitzo per aconseguir un aplaudiment segur", va assegurar a aquest diari quan va rebre el premi Príncep d'Astúries de les Arts, el 2004.

El 'tocaor' va abanderar la revolució i la difusió del flamenc. I mai es donava per satisfet. "Quan l'estímul per tocar és la gana, és més fàcil. Però quan és ser el millor, et tornes insaciable. I més si ets tan exigent com jo", va explicar en una altra ocasió des del seu paradisíac retir a Yucatán. El guitarrista va explicar una anècdota que certifica el seu "malaltís" afany perfeccionista: "Una vegada vaig sentir al cotxe una alegria i vaig pensar 'que bé que toca aquest tio', però quan m'hi vaig reconèixer, vaig començar a veure-hi tots els defectes".

Una rumba a les discoteques

La seva peça més celebrada va ser la mítica 'Entre dos aguas'. "Posaven aquesta rumba a les discoteques. Va ser massa per al que tenia previst que seria la meva vida". El 'tocaor' va aguantar molt temps la voràgine de l'èxit, però un dia va decidir establir-se en aquelles platges on es podia perdre en l'anonimat. Allà es dedica a la pesca submarina i la jardineria. I a crear.

En la biografia de De Lucía, firmada per José Manuel Gamboa i Faustino Nuñez, es rescata un episodi tan impactant com oblidat de l'artista. Corria l'any 76. A la televisió, Jesús Quintero li va preguntar quina mà és més important per tocar. Paco va contestar: "L'esquerra és la que busca, la intel·ligent, i la dreta, la que executa". Les seves paraules es van interpretar en clau política. Al cap de pocs dies, a la Gran Vía madrilenya, "un grup d'ultradreta li va trepitjar els dits". No els hi van destrossar perquè uns desconeguts van parar l'agressió.

Fins llavors, tot els atacs que rebia procedien "dels talibans flamencòlegs", recorda Muñoz. Uns puristes que s'escandalitzaven amb els seus continus atreviments. El primer: canviar la posició de la guitarra. "Quan vaig actuar al teatre de la Zarzuela amb la cama creuada van dir que no tenia vergonya --va explicar De Lucía--. Des del principi vaig veure que el flamenc podia tenir un llenguatge molt més ampli que aquestes 10 paraules, sempre que es mantingués l'essència".

La concepció del toc canviava cada vegada que treia un disc. Quan els seus deixebles assimilaven les seves ensenyances, anava un pas més enllà en la seva creativitat. Va dialogar amb la música brasilera, la clàssica de Falla, Rodrigo i Albéniz, el jazz de Pedro Iturralde, Chick Corea, John McLaughlin, Al Di Meola i Larry Coryell. Si sabés solfeig hauria escrit simfonies. Segur.

Va introduir el caixó peruà

"Amb John McLauglin vaig arribar a creure'm Déu. Va ser qui em va revelar que amb la tècnica de les escales podia abordar més acords", va reconèixer el 'tocaor' que va introduir el baix, els bongos, el saxo i el caixó peruà en el 'jondo'. "Requereix més esforç un silenci ben posat que una escala vertiginosa", va afegir un músic sense el qual no s'entendria el flamenc d'avui. Ni el de demà.

Paco de Lucía va néixer a la localitat gaditana d'Algesires el 21 de desembre del 1947. El fill més universal d'aquesta ciutat va rebre nombrosos premis al llarg de la seva carrera, entre altres el Premio Nacional de Guitarra de Art Flamenco, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1992), la Distinció Honorífica dels Premis de la Música (2002) i el ja citat premi Príncep d'Astúries de les Arts (2004).

El guitarrista va ser també doctor honoris causa per la Universitat de Cadis i pel Berklee College of Music, distinció concedida el maig del 2010.

La trobada amb Camarón

Tant la seva mare, Lucía Gomes 'la Portuguesa', com el seu pare, Antonio Sánchez, van ser una font decisiva en la seva vocació. Del seu pare i del seu germà Ramón va rebre les primeres classes de guitarra. El sobrenom De Lucía va quedar lligat a ell durant la seva infantesa. Al seu barri hi havia molts 'Pacos' i per identificar-los s'hi afegia el nom de la mare. En aquella dècada del 1950, aquell petit Paco, "el de Lucía", ja començava a esquinçar les cordes.

A finals dels anys 60, el mestre va conèixer Camarón de la Isla, l'últim gran succés del flamenc, la columna vertebral del 'cante jondo' de la segona meitat del segle XX. D'aquella mítica unió no va poder néixer més que màgia. Van gravar 10 discos entre el 1968 i el 1977. Després, junts i per separat, van ser precursors d'un flamenc més popular i mestís entrant en el terreny del pop, el jazz, la salsa o la bossa nova. 

Notícies relacionades

Paco de Lucía: «Em fa por equivocar-me, decebre»

El món del flamenc, commocionat per la mort de Paco de Lucía

El disc 'Friday night in San Francisco' (1981), gravat amb John McLaughlin i Al Di Meola, ha venut més d'un milió de còpies, una xifra inimaginable per a un artista flamenc. El seu talent no coneixia límits. I gaudia ajuntant-se amb altres grans.

El pianista Dorantes glossa així de poètic la seva mort: "Se ha ido un revolucionario. Un maestro de maestros. Se fue entre encajes de agua y cúmulo de arenas, donde solo él se eterniza. Maestro Paco, quisiste abrir de tu alma las puertas y dejar salir a un horizonte oxidado mil pasiones nuevas".