Ana María Moix mor als 66 anys

Una de les companyes de viatge més joves de la gauche divine, poeta precoç, escriptora prolífica en la maduresa i àcida consciència de la crisi econòmica, de les ideologies i dels valors dels últims temps, Ana María Moix Messeguer -la  nena Moix, com li deien Carlos Barral, els germans Castellet, Félix de Azúa i Jaime Gil de Biedma-- va morir ahir a la nit a Barcelona als 66 anys.

La germana petita de Terenci Moix es va veure vençuda pel càncer, malaltia contra la qual va estar lluitant durant més de tres anys. El funeral tindrà lloc previsiblement aquest dilluns al tanatori de les Corts, segons informen fonts dels serveis funeraris. Nascuda a Barcelona el 1947, Moix és autora d'una extensa obra, que comprèn  la novel·la, la poesia, la literatura infantil i l'assaig, a més de traductora i editora. Una de les veus més reconegudes de la seva generació, va guanyar notorietat al ser l'única dona que Josep Maria Castellet va incloure a l'antologia poètica Nueve novísimos poetas españoles, que va instaurar de manera provocativa i espectacular una nova poesia jove contra la poesia realista i compromesa que s'havia imposat al llarg de la primera postguerra.

NOVEL·LES / El 1970, Moix va obtenir el premi Vizcaya de poesia pel llibre A imagen y semejanza. Entre la seva producció narrativa destaquen les novel·les Julia (1970), No time for flowers (1971) i Walter, ¿por qué te fuiste? (1973). Va publicar també diversos llibres de relats, entre els quals es troben Las virtudes peligrosas (1985), i De mi vida real nada sé (2002), així com l'assaig Maria Girona: una pintura en libertad (1977) i els contes infantils Miguelón (1984) i La niebla (1987).

Va traduir així mateix l'obra d'autors com Samuel Barclay Beckett, Margarite Duras, Michel Leiris i Mercè Rodoreda i va obtenir nombrosos reconeixements, com el Premi Ciutat de Barcelona, concedit per l'ajuntament en dues ocasions, el 1985 i 1994, per Las virtudes peligrosas i Vals negro, respectivament.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L'EMPERADRIU SISSÍ / Vals negro, on el personatge s'inspira en la personalitat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria, coneguda popularment com Sissí, va ser considerat en el seu moment per la crítica com el millor llibre d'Ana María Moix, que va arribar a ser directora editorial de Bruguera, del Grup Zeta. Molt unida al seu germà Terenci, mort el 2 d'abril del 2003, Ana María Moix, fumadora empedreïda igual que ell, va dedicar tenaços esforços a impulsar i mantenir des del 2005 els Premis Internacionals Terenci Moix, que al cap dels anys s'han convertit en uns dels guardons més prestigiosos de Catalunya, en les seves respectives categories de cinema, arts escèniques i literatura.

El 2011, Ana María Moix va publicar Manifiesto personal, on va expressar el seu malestar personal i davant del món en una reflexió molt vitriòlica davant l'abisme social i econòmic. «La crisi ens col·loca al lloc de l'altre», va declarar a Elena Hevia en l'entrevista publicada per aquest diari el setembre del 2011. «Des que els polítics han cedit el seu poder a les financeres sembla que només l'extrema dreta es mostra segura davant de  la crisi. I això fa molta por». Gairebé dos anys després, la realitat actual no li faria canviar gens ni mica  aquestes reflexions.