Almudena Grandes: "La violència de la postguerra va ser gratuïta"

Manolita és una noia sense excessiva sort en la vida. Ni guapa ni lletja. Ni valenta ni covarda. Ni llesta ni tonta. Però la guerra civil, i, sobretot, la postguerra, la convertirà en una heroïna. Això sí, de les anònimes, amb uns noms que no apareixen als llibres d'Història. Després d'Inés y la alegría i El lector de Julio Verne, Almudena Grandes (Madrid, 1960) publica ara Las tres bodas de Manolita (Tusquets), nova entrega dels sis Episodios de una guerra interminable.

-¿Va ser més dura la postguerra que la guerra?

-Per a molts sí. Més dura i més cruel. La guerra va ser una situació desesperada, l'anomenat terror calent. Però la postguerra va tenir polítiques d'extermini perfectament concebudes i planificades per fer la vida impossible a una majoria d'espanyols. La violència de la postguerra va ser gratuïta. Després de la guerra no va venir la pau sinó una altra guerra. Com diu el personatge de Fernando Fernán Gómez a Las bicicletas son para el verano: «No ha arribat la pau, fill. Ha arribat la victòria».

-La seva novel·la està plena d'herois anònims, la resistència del carrer.

-La meva categoria de personatge favorit no són els bons ni els dolents, sinó els supervivents. Las tres bodas de Manolita és un llibre dur i tenebrós en què hi ha molta sang, fam i patiment. He escollit una supervivent per explicar-ho perquè, com a escriptora, vull fugir de la truculència. Amb un pare afusellat, una mare presa i uns germans petits per cuidar, Manolita està desnonada no tan sols de casa seva sinó de la vida. Però s'endureix, és tenaç i no renuncia a una parcel·la de felicitat. La seva gesta és sobreviure. I ho fa sense trair-se a si mateixa ni als que l'estimen. La seva heroïcitat és igual a la de la gent que es defensa amb una pistola a la mà, com fan els personatges de les meves novel·les anteriors.

-La història dels bis a bis a les presons franquistes entre falsos matrimonis que aprofitaven la trobada per passar-se informació no és gaire coneguda. 

-Això és una cosa que va passar a la presó madrilenya de Porlier. Un negociet que es va muntar el capellà, que així guanyava diners a costa d'aquestes parelles falses, a les quals cobrarà molt. Juana Doña ho explica a Querido Eugenio.

-Tampoc se sap gaire cosa de l'esclavisme al qual van ser sotmeses les filles dels presos als col·legis religiosos.

-Isabel Perales, personatge del meu llibre, existeix de veritat. La vaig conèixer l'any 2008 durant un homenatge a uns republicans. Se'm va acostar i va preguntar si sabia alguna cosa dels nens esclaus del franquisme. Li vaig dir que no i em va demanar l'adreça de casa meva. Vaig pensar que m'enviaria alguna cosa, però el que va aparèixer a la porta va ser ella. Em va explicar com en un col·legi de Bilbao es va esclavitzar les noies grans. No estudiaven ni aprenien res, només rentaven i planxaven. Allò va ser un negoci. Mà d'obra barata per la qual l'Estat pagava una manutenció i algú es quedava amb la meitat, és clar.

-Al principi, vostè va concebre la seva sèrie de sis novel·les sobre la guerra interminable com un projecte cinematogràfic.

-Després d'El corazón helado no sabia què fer i em vaig posar a escriure un guió. Però els temps no estan per produir pel·lícules llargues i cares sobre els comunistes del 1944. Vaig decidir fer el que sé fer: novel·les.

-Si els seus llibres fossin pel·lícules, molta gent diria: bah, una altra història de la guerra civil. Això no passa en literatura.

-No, no passa. Encara que proporcionalment s'han escrit més llibres que pel·lícules. Tot això és un lloc comú al qual la gent s'abona. La guerra civil espanyola va ser un dels grans moments de la història de la humanitat i això no s'acaba mai. La guerra civil està lluny, sí. I l'imperi romà més. I se segueixen fent films sobre romans.

-¿Seríem França si no haguéssim patit una guerra i una dictadura tan llarga?

-Seríem molt semblants a França, sí. Seríem un país amb menys ferides. Un país millor. I més decent.

-No li va agradar gaire l'experiment televisiu de Jordi Évole sobre el 23-F. 

-No em va agradar gens.

-¿No podem frivolitzar amb l'intent colpista? ¿Tampoc amb la guerra?

-Frivolitzar tant me fa. El que vaig detestar va ser la publicitat fraudulenta del programa. A mi m'agrada La Sexta, veig El intermedio cada nit. Confiava en la cadena. Però Évole va fer aquell programa perquè sabia que a Espanya hi ha molta gent que no es creu que el 23-F vaser el que ens han explicat. I la propaganda era: ara explicarem la veritat.

-No es va dir que era la veritat.

-Però deien: «¿Una mentida pot explicar una veritat?» Aquest eslògan, unit a la resta de la publicitat, va fer que cinc milions d'espectadors s'asseguessin davant el televisor per veure què explicaven, a veure si algú s'atrevia a relatar la veritat. Jo em vaig adonar que era fals, però em va cabrejar. No em sembla bé que s'enganyi la gent. Em va fer ràbia que els meus fills s'ho creguessin. Quan sobre un fet històric ningú s'atreveix a dir la veritat no s'haurien de dir mentides.

-Las tres bodas de Manolita surt amb una edició de 100.000 exemplars. ¿L'espanta un nombre tan brutal per a aquests temps?

-No és assumpte meu. Això és una decisió de l'editorial. És clar que m'afecta, però no ho penso. La meva obligació és escriure llibres.

-Diumenge se celebrarà a Madrid una festa per la cultura, que no viu els seus millors moments.

-Aquest Govern ha instal·lat en l'opinió pública la idea que la cultura és supèrflua i prescindible. Diuen que són quatre senyors milionaris i que perquè s'aprimin una mica no passa res. Em vénen ganes de dir com Jesuscrist a la creu: «Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan».

-¿Segueix sense comprar Coca-Cola com a mesura de pressió després del conflicte laboral que l'empresa ha tingut amb els treballadors?

-Compro una altra marca.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

-Confia en el poder ciutadà.

-Molt. Sóc partidària de les vagues de consum. ¿Tan difícil és que ningú pagui amb Visa el dimecres o que ningú tregui diners del caixer el dilluns? El capitalisme és injust, però ens dóna el poder de ser consumidors. Això sempre els ho dic als sindicats, però no em fan cas.