Shigeru Ban, l'arquitecte dels pobres, guanya el prestigiós premi Pritzker

Ha trepitjat l'Olimp arquitectònic, per a clients rics i privilegiats --amb les insinuants formes del Centre Pompidou de Metz o la triangular i acolorida catedral de Nova Zelanda-- i ha baixat a purgatoris a la Terra on ha posat la seva obra al servei de causes humanitàries, de gent que no li pot pagar, amb cases i botigues de paper, tubs de cartró i materials reciclables, a Turquia, l'Índia i Fukushima, per als afectats pels terratrèmols d'Haití i de Kobe (on va alçar, també en paper, una singular església, que segueix sencera) i per als camps de refugiats de l'ONU a Ruanda (l'ús de cartró evita la desforestació i l'ús de metall, que era robat). Shigeru Ban (Tòquio, 1956), artista format als Estats Units, va obtenir ahir a Chicago el prestigiós premi Pritzker, conegut com el 'Nobel' de l'Arquitectura, portant el guardó per segon any consecutiu al Japó (l'any passat el va guanyar el seu compatriota Toyo Ito).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Rebre aquest premi és un gran honor --ha comentat Shigeru Ban al seu estudi de París--. Per això, he de ser curós i seguir escoltant la gent per a qui treballo, tant en els encàrrecs privats com amb en el meu treball d'ajuda en desastres. És un estímul per seguir fent el que faig, per no canviar i créixer». El creador japonès és, segons el jurat del Pritzker, un «arquitecte excepcional» i «un professional exemplar» que encarna l'esperit del premi --que cada any reconeix arquitectes vius per l'excel·lència dels seus treballs i la seva contribució significativa i constant a la humanitat-- pel seu «sentit de la responsabilitat» al respondre, durant 20 anys, «amb creativitat i dissenys d'alta qualitat a situacions extremes i desastres naturals», i «servir les necessitats de la societat». Els seus edificis --«refugis simples, solemnes, econòmics, reciclables», que «respiren optimisme»--, afegeix, proporcionen refugi «a aquells que han patit pèrdues enormes i destrucció».

Ban, admirador de Frei Otto i Mies van der Rohe, ha fugit sempre de l'etiqueta d'arquitecte estrella però no ha tingut pèls a la llengua al criticar alguns, com Peter Eisenman, que li va fer refer la tesi i no acceptava les seves idees. Creu en valors com la modèstia, odia el malbaratament i sap com és de difícil crear coses aparentment senzilles i amb materials poc convencionals, com el bambú, la tela, el plàstic o el paper, amb el qual també va erigir el pavelló japonès per a l'Expo de Hannover del 2000. Un edifici que forma part de la seva altra faceta, de la qual viu i que compagina amb la humanitària des del 1985, quan va fundar el seu primer estudi a Tòquio, que després va ampliar a Nova York i París. Seus són, a més del Pompidou de Metz, la Naked House de Saitama i la Curtain Wall House (al Japó), i el pavelló de la IE University de Madrid i el Concert Hall L’Aquila, totes dues, per descomptat, de paper.