Mor el premi Nobel de literatura Gabriel García Márquez

El premi Nobel de literatura el 1982, Gabriel García Márquez, ha mort aquest dijous als 87 anys d'edat a Mèxic, on vivia des de feia anys, després de passar les últimes setmanes afectat per una pneumònia. El 31 de març, García Márquez va ser ingressat d'urgència a l'Instituto Nacional de Ciencias Médicas Salvador Zubirán, a Mèxic, "per un quadro de deshidratació i un procés infecciós pulmonar i de vies urinàries".

Va estar hospitalitzat una setmana en què va aprofitar per donar mostres de la seva bona evolució. Fins i tot va arribar a demanar als periodistes que estaven a les portes d'aquest centre sanitari que "anessin a fer la seva feina", restant importància al seu estat de salut. No obstant, els rumors dels últims dies sobre una possible recaiguda en el càncer limfàtic, que li hauria afectat un pulmó, ganglis i fetge, d'acord amb el diari mexicà 'El Universal', que va citar fonts pròpies, van fer témer de nou per la seva salut.

En al·lusió a aquests rumors, la família de l'escriptor colombià va admetre dilluns passat que la seva salut "era molt fràgil" i que "hi havia riscos de complicacions per la seva edat", però va subratllar que estava estable. El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, va ser més contundent a l'afirmar que "no era cert que se li hagués reviscut el càncer". "Ha tingut una pneumònia a una edat avançada i ja està controlada. Resem perquè es recuperi totalment i molt aviat", va dir dimecres. Aquest mateix dijous, el seu metge personal, Jorge Oseguera, havia anunciat, després de visitar-lo a casa seva, que García Márquez estava "en un estat delicat propi de la seva edat, de les seves patologies de base i dels problemes que ha patit últimament".

El 1999 se li va diagnosticar un càncer limfàtic que, segons va declarar en una entrevista concedida al diari colombià 'El Tiempo', va superar després d'un tractament de tres mesos. Fa dos anys es va rumorejar amb la possibilitat que Gabo, com se'l coneix popularment, patís demència senil, però la família ho va desmentir.

García Márquez, nascut a Colòmbia fa 87 anys però establert a Mèxic des de feia uns quants anys, era el màxim representant del realisme màgic. La seva obra més destaca és 'Cien años de soledad'.

D'Aracataca al cim

Ho va dir el seu llavors amic Mario Vargas Llosa i no exagerava: "L'aparició de 'Cien años de soledad' va ser com un terratrèmol literari a Llatinoamèrica (...) El seu autor es va convertir de la nit al dia en un ésser gairebé tan famós com un gran futbolista o un egregi cantant de boleros". Era 1967 i les edicions de la novel·la apareguda a Buenos Aires es renovaven cada setmana.

Bigoti de rufià llatí, cabells recargolats d'àrab, camises acolorides, amb una contradictòria combinació d'altivesa i timidesa, és molt possible que Gabriel García Márquez --no tan dotat per a les relacions públiques com Vargas Llosa-- no perseguís l'aclaparador reconeixement públic d'aquella novel·la total, el seu cinquè llibre publicat, considerada una obra mestra des del minut u. Però va ser així i ja no va tenir més remei que conviure amb aquell èxit, quedar atrapat a la torre de marfil del gran autor que, a més, gràcies a la seva exòtica imatgeria, es converteix en el representant literari de tot un continent.

No importava que la major part dels escriptors que després van ser empaquetats en el 'boom' no s'identifiquessin amb la seva tropicalia, les seves pluges de flors i ocells, els seus fantasmes i el seu vells amb ales. El món de García Márquez era un símbol original i perfecte. I per això meravellosament exportable. Per aquesta raó els acadèmics suecs el van distingir amb el Nobel el 1982, 28 anys abans que el més europeu i racional Vargas Llosa, i que quan Gabo va recollir el premi no ho va fer únicament per Colòmbia sinó per tota l'Amèrica Llatina.

El Macondo de 'Cien años de soledad' es deia en realitat Aracataca, un poblet costaner de clima calorós i a penes 20 cases on el 1927 va néixer l'escriptor colombià, un dels 16 fills del telegrafista –no tots legítims–. Va ser criat pels avis i una caterva de ties en una casa que a la caiguda del sol, deien, s'omplia d'esperits i apareguts propiciant les històries. Per això Gabo sempre insistia --en l'època en què encara accedia a les entrevistes-- que les seves novel·les i els seus contes tenien més de realisme que de màgia. "No puc fer res si les meves pàgines han estat considerades com a fruit d'una desenfrenada fantasia. El que jo sé és que a les meves pàgines no hi ha ni una línia que qui viu al Carib no consideri quotidiana i normal". Macondo, aquell lloc mític on «el món era tan recent que moltes coses no tenien nom i, per esmentar-les s'havien d'assenyalar amb el dit» va aparèixer en alguns dels seus primers relats però només va ser a 'Cien años...' quan va quedar complet aquell univers poblat per més de 200 personatges, on les generacions de la família Buendía se succeeixen com un remolí confonent els lectors amb els seus noms idèntics.

Als 20 anys, i després d'haver assossegat la insistència del seu pare perquè es convertís en advocat, Gabo, sense un títol universitari a la butxaca, va entrar a treballar com a reporter a 'El Heraldo' i més tard a 'El espectador'. "Quan llegeixo algunes de les coses que vaig escriure com a periodista em tinc una immensa admiració –recordava–. Jo arribava al diari i el meu cap em deia: ‘tenim una hora per entregar aquesta notícia’. Llavors no m'adonava de la dinamita que tenia entre les mans". Un reportatge publicat el 1955, 'Relato de un náufrago' (recuperat per Tusquets el 1970) va fer que pugés la circulació del diari. Molts anys més tard, l'escriptor, que va tornar al reportatge amb 'La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile' i amb 'Noticia de un secuestro' tornaria a la professió els serveis prestats amb la creació de la Fundació Gabriel García Márquez per al Nou Periodisme Llatinoamericà.

Van ser els amics de l'escriptor els que van enviar a un editor la seva primera novel·la 'La hojarasca', nascuda del seu enamorament per William Faulkner i les seves frases arborescents, quan aquest la va abandonar al seu escriptori per anar  com a corresponsal a Itàlia el 1954. Esgotat el model, va traslladar la seva admiració al molt més essencial Hemingway, cosa que va propiciar 'El coronel no tiene quien le escriba', que va redactar a París, més pobre que les rates. El 1958 va tornar a casa per casar-se amb la seva nòvia de tota la vida. I tota la vida, més de 50 anys, han estat junts. Mercedes Barcha, néta d'immigrant egipci, una dona gran i atractiva molt més alta que el nòvio i pilar de l'empresa familiar, encarnarà l'imprescindible model d'esposa-de-gran-escriptor eficaç i protectora. 

Amb Mercedes i els fills que van anar arribant, Rodrigo, avui respectat director de cine independent, i Gonzalo, dissenyador gràfic, va viure als Estats Units com a corresponsal de Prensa Latina, i més tard a Mèxic, on en tan sols 18 mesos -encara que l'estigués madurant tota la vida– teclejant amb tan sols dos dits va escriure 'Cien años de soledad', des de la seva frase iniciàtica i inaugural: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo". A l'escriptor li agradava explicar que no tenia cap moneda per comprar els segells i enviar l'original a l'editor argentí Francisco Porrúa i només va poder fer-ho gràcies a un avançament del director literari de Suramericana. Sobre la llegenda que Carlos Barral havia tingut accés a l'original i el va deixar passar ni tan sols el biògraf Gerad Martin ha sabut donar-ne una resposta.

El 1967 i 1973, la família va viure a Barcelona, concretament al carrer Caponata número 6, coincidint amb un dels moments més dolços del 'boom', que llavors començava a mostrar la seva potència. Va ser a Barcelona on va escriure la seva novel·la més complexa, 'El otoño del patriarca'. 'Quid pro quo', el valor en alça de l'escriptor també va consolidar Carme Balcells. A la superagent i principal inductora del 'boom' li agrada explicar que un dia Gabo li va preguntar per telèfon si l'estimava i ella, pràctica, li va respondre: «No puc respondre't a això. Ets el 36,2 per cent dels nostres ingressos». Sota l'argument que a Catalunya estava perdent el so de la seva llengua, va tornar a Mèxic el 1975, on es va instal·lar ja indefinidament, malgrat que va continuar tenint cases a Cuernavaca, Barcelona, París, l'Havana, Cartagena de Indias i Barranquilla, bolcat en una incansable militància política que quatre anys abans, amb el 'cas Padilla', el va deixar obstinadament al costat cubà de la revolució.

Notícies relacionades

García Márquez deixa una novel·la inèdita

García Márquez a través de tres vídeos

La dècada dels 80, la que l'entronitza amb el Nobel --un premi que ell havia criticat però que va recollir vestit no de frac sinó amb el 'liquiliqui', la camisa colombiana, en nom del "poble llatinoamericà oprimit per l'imperialisme"-- es va saldar també amb l'aparició de dues de les seves novel·les més populars, 'Crónica de una muerte anunciada', habilidós 'thriller', i 'El amor en los tiempos del cólera', en què va recrear les difícils circumstàncies del noviatge dels seus pares, encara que no va poder tornar a la ingènua màgia de les seves millors pàgines.

 Mentrestant, allunyat de tots els que abans havien estat els seus amics --trencada la seva relació de cop i a cops, amb Vargas Llosa--, confirmada la seva fascinació per Fidel Castro amb qui es tracta d'igual a igual, tancat al seu laberint d'èxit --"Estic de García Márquez fins als collons", resumia--, es va dedicar a cultivar una soledat alimentada per les seves malalties, un càncer de pulmó i un de limfàtic, l'Alzheimer i per les seves escasses aparicions en públic que la premsa ha anat reflectint gairebé com a miracles marians. El seu biògraf, Gerald Martin, el va retratar el 2007 a Cartagena de Indias on se'l va homenatjar en ocasió del IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola i on es veu amb el rei Joan Carles, Bill Clinton i cinc presidents colombians en una foto en què els més enginyosos només van trobar a faltar Fidel i el papa de Roma. Així el 'palurdo de pueblo' --com li agradava anomenar-se--, l'escriptor que s'envania de no llegir --sigui això cert o no--, havia arribat al cim.