Avall l'ortografia

Amb un sol, llarg i revolucionari paràgraf, Gabriel García Márquez va fer tremolar els fonaments de la llengua i els vells carrers i les cases de pedra rosa de la ciutat mexicana de Zacatecas, per salvar el primer Congrés Internacional de la Llengua Espanyola. El seu "ampolla al mar per al déu de les paraules" va portar somriures esperançats a milions d'hispanoparlants i va alegrar els mitjans de comunicació i fins i tot aquella primavera del 1997. "Simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica acabi simplificant-nos a nosaltres --va suggerir el mestre--. Jubilem l'ortografia, terror de l'ésser humà des del bressol".

El primer fòrum de reflexió sobre l'espanyol estava marcat i endarrerit per l'aixecament armat dels indígenes de Chiapas. S'havia d'haver celebrat tres anys abans, el 1994, any inaugurat a trets per l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN). Precisament, el seu cap militar, el 'subcomandante' Marcos, era l'únic a parlar aquesta llengua. Una de les seves cartes va ser, doncs, que els indígenes de diferents ètnies aprenguessin 'castella' per comunicar-se. En aquells anys Marcos va ser un dels 'escriptors' hispans amb més lectors, gràcies al fet que els seus 'comunicats' recollien la cadència de les llengües natives.

García Márquez rumiava la seva ponència des que, el 1993, es va anunciar a bombo i platerets la celebració del primer congrés de la llengua espanyola. Només va comentar després que va trigar "més un mes a escriure-la". I la va anar perfilant, com tots els seus escrits, amb un afany de precisió, originalitat i bon dir que en aquella ocasió li van marcar els temps. Un any més tard, a la seva petició d'"humanitzar les lleis" gramaticals, hi va haver d'afegir: "Aprenguem de les llengües indígenes, a les quals tant devem el molt que encara tenen per ensenyar-nos". Una mena d'homenatge a aquells indígenes que mostraven més foc en la paraula que en els seus fusells, la majoria de pal. Enmig d'un congrés que va néixer amb problemes i que només el seu foli el faria històric.

Ja el solemne acte de presentació del congrés, celebrat a finals de juny del 1993 en un palau colonial de la capital mexicana, va acabar de mala manera. El director de l'Instituto Cervantes, Nicolás Sánchez Albornoz, va parlar del brillant tint acadèmic que havia d'unir els especialistes de les múltiples varietats d'una llengua que ja unia llavors 330 milions de persones. Per part mexicana, el llavors ministre d'Educació, Ernesto Zedillo, que presidiria aquell congrés internacional un any després, va ressaltar que Mèxic fos el país elegit com a seu de l'esdeveniment.

Zedillo va obrir un torn de preguntes i a aquest corresponsal se li va acudir preguntar-li si també presidiria el congrés en cas de ser designat candidat a presidir el país. Alhora que apagava el micròfon amb un cop de mà, el ministre va cridar que aquell no era el tema i va acabar abruptament l'acte. Diversos ambaixadors i acadèmics van sortir comentant: "¿Us imagineu que aquest fos president?". Menys d'un any després el candidat Luis Colosio va ser assassinat en un míting i, el juliol del 1994, Ernesto Zedillo era elegit president de Mèxic. Entre l'aixecament zapatista, l'econòmica 'crisi del tequila' i el tremp de Zedillo, el congrés de l'espanyol es va postergar tres anys.

Al final, del 7 a l'11 d'abril del 1997, es va celebrar el primer i més notori congrés internacional de la llengua espanyola. Del qual només es recorda, però tothom el recorda, aquell paràgraf redemptor de García Márquez. El saló estava abarrotat, expectant. Amb una americana que prolongava el gris dels seus cabells, l'escriptor va intentar centrar l'atenció en l'escrit més que en la seva persona. Va parlar del poder de la paraula, de l'espanyol i de l'"ofici gran" que exigeix la seva història i encara més el seu futur. I, de sobte, tots els ulls es van obrir, les corbates van tremolar i els joves asseguts als passadissos gairebé van esclatar en aplaudiments abans d'hora.

Notícies relacionades

L'ars fascinatòria del 'boom'

García Márquez a través de tres vídeos

"Jubilem l'ortografia: enterrem les 'haches' rupestres, firmem un tractat de límits entre la 'ge' i 'jota', i posem més ús de raó en els accents escrits, que al capdavall ningú ha de llegir 'lagrima' on digui 'lágrima' ni confondrà 'revólver' amb 'revolver'", va llegir Gabriel García Márquez. "Negociem de bon cor amb els gerundis bàrbars, els 'qués' endèmics, el 'dequeísmo' parasitari, i retornem al subjuntiu present l'esplendor de les seves esdrúixoles: 'váyamos' en lloc de 'vayamos', 'cántemos' en lloc de 'cantemos', o l'harmoniós 'muéramos' en lloc del sinistre 'muramos".

Tots vam sentir llavors "un cafè amb gust de finestra, un pa amb gust de racó, una cervesa amb gust de petó", com ell va dir abans del paràgraf en qüestió. Els periodistes vam córrer cap als telèfons. La polèmica estava oberta, va durar mesos, anys. I l'escriptor només somreia de tant en tant amb sorna mentre tornava a estar tranquil·lament a casa seva, al Pedregal.