Quina nit la d'aquell dia

Hi va haver una època en què Gabriel García Márquez va ser la Literatura. Amb el Nobel acabat de guanyar, l'escriptor colombià va expandir el poder de les successives generacions dels Buendía pel globus terraqüi, i la seva presència es va convertir en l'objecte de desig dels prohoms que governaven el món i volien mostrar als seus súbdits que eren sensibles a l'univers de García Márquez.

Aquells anys, una dona, Carmen Balcells, s'havia guanyat el títol de l'agent literària més poderosa del món, i el que no aconseguien els mandataris capaços d'ordenar el llançament de míssils terra-aire, aire-aire, terra-terra o aire-terra, ho aconseguia ella amb una sola trucada, un sospir o una mirada. Aquells anys, la Carmen era el gran poder de la literatura, i García Márquez el mascaró de proa del seu imperi.

I va ser a casa de la Carmen on vaig conèixer García Márquez. Disculpin si no li dic Gabo però jo només era el  fill d'uns amics de l'escriptor, i mai vaig utilitzar un diminutiu que creia que només es mereixia ser dit per les seves amistats més lleials. Jo era un jovenet que acabava de sortir de l'adolescència, i les meves lleialtats estaven bàsicament adreçades a dones platòniques. Asseguts al voltant de la taula del menjador del pis que tenien la Carmen i el Luis al carrer d'Anglí, hi havia Gabriel García Márquez i Mercedes, Álvaro Mutis, els meus pares l'Anna i el Manuel, Luis i Leticia Feduchi i les seves tres filles Leticia, Marta i Belén, i per descomptat Carmen Balcells i Luis Palomares. Recordo poc del que van parlar convidats tan il·lustres. La Carmen m'havia encarregat la missió de fotografiar la vetllada i jo em vaig dedicar a enfocar i a disparar, i a enamorar-me a poc a poc de les tres filles Feduchi. Massa pressió per a un Peter Pan. Vaig acabar amb els sentits desbocats, i he de reconèixer que el fet d'estar a pocs centímetres del premi Nobel va tenir una importància relativa en comparació amb la d'estar tan a prop de tres formoses jovenetes que amb els anys van acabar sent bones amigues.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Crec, tot i que em podria equivocar, que la Carmen té una d'aquelles fotografies en una prestatgeria del seu despatx. No és bona, però té el poder d'evocar una nit en què vaig suar com un bard melancòlic que discorre amb una arpa en forma de càmera pels dominis de l'Agent. En la dècada següent vaig acabar treballant a l'agència literària, i recordo que cada nova visita de García Márquez era anunciada per megafonia interna amb la intenció que els treballadors de l'empresa desenfundessin els bolígrafs disposats que el colombià els firmés un dels nous exemplars. No m'ha agradat mai que em tatuïn un exemplar, encara que sigui Gabo qui tingués a bé plasmar la seva dedicatòria a les pàgines verges del meu llibre. De García Márquez recordo que era un home seriós, una mica distant, convençut del seu poder com a escriptor grandiós.

D'aquella nit a casa de la Carmen, el que encara mantinc en el disc dur de la meva memòria són aquelles tres noies que em van deixar els sentits absolutament naufragats.