Pulgarcito a tot color

envoltat dels seus indecisos germans quintigèmins, el gat Medianoche, la seva amiga Trini i el pare d'aquesta, el professor Ogro... el Pulgarcito, aquell petit, valent i llest noiet que feia servir la seva intel·ligència i el seu seny per sortir airós dels viatges en el temps i totes les aventures, sempre amb un irònic peu en els contes infantils clàssics, començant pel clàssic homònim de Perrault i passant per Patufet, Alícia en terra de meravelles o El sastre valent, va sorgir el 1981 de la ploma i la imaginació de Jan després que Bruguera li proposés donar vida al Pulgarcito del logotip de l'icònic tebeo nascut el 1921. El dibuixant és contundent davant la pregunta de si s'atreveix a imaginar-se'l avui, 33 anys després. «¡De cap manera, no seria el Pulgarcito!», respon davant del que considera un dels seus «treballs més rodons». En tot cas, si l'hagués de tornar a dibuixar, afegeix, «el dibuixaria millor, amb més calma, sense les endimoniades presses» que va patir en aquells anys de la factoria Bruguera.

No obstant, aquell Pulgarcito forjat pel creador de Superlópez torna restaurat a les llibreries aquest dimecres en dos primers volums publicats per Ediciones B. Són les mateixes històries de les prop de 900 pàgines que va fer al llarg del 1981 i el 1982, però Jan s'ha tret una espina. «L'única cosa que m'entristia era l'horrorosa qualitat amb què sortien impresos, el color em feia patir. No l'aplicaven coloristes sinó el mateix gravador i per això era tan dolent, no es podia esperar una altra cosa. Ara em sento molt feliç i satisfet perquè el Pulgarcito s'ha recuperat i s'ha vestit com ho hauria d'haver estat abans i no va ser...». I l'artífex d'aquest «excel·lent» i «minuciós» treball de restauració ha estat Jordi Coll, expert editor de la revista de còmic i humor Amaníaco, que ha comptat amb la col·laboració i confiança del dibuixant, de qui ja va restaurar l'àlbum Don Talarico.

«No disposàvem de la majoria d'originals ja que Jan només en conserva alguns, així que vaig haver de recopilar la col·lecció publicada, que era en un format de 18x13,5 i adaptar-la al nou [de 25x20] -explica Coll, que ja treballa en el tercer volum-. Després ve l'escaneig, treure el color antic per deixar la línia de dibuix, un procés en què s'acostuma a perdre informació i detalls, que s'han de redibuixar, i després el repintat amb colors més adequats i pensat amb criteris més lògics. Amb una pàgina t'hi pots estar tres hores, i amb una altra, en canvi, tres dies». A les pàgines antigues, per exemple, els quintigèmins podien canviar el color de les samarretes d'una vinyeta a l'altra o, com s'observa a les superiors, la vorera i l'arbre són del mateix gris i la matrícula i l'adhesiu del cotxe es confonen en vermell.

El mateix Jan ha fet nous dibuixos per a les noves portades i també n'ha canviat el disseny per diferenciar-lo del dels seus àlbums de Superlópez, de qui precisament també aquest dimecres llança una nova aventura amb guió d'Efepé: El Supergrupo y la guerra de las latas.

Notícies relacionades

La rebotiga del 'TBO'

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

EXTRES I CURIOSITATS / Cada volum d'aquest restaurat Pulgarcito inclou extres, curiositats i batalletes recopilades per Coll, com esbossos, originals, un estudi de proporcions dels personatges, la foto de la casa d'Horta que va inspirar la mansió del professor Ogro..., anècdotes cridades a tocar la fibra dels nostàlgics que el van llegir de petits(molts li han demanat al dibuixant que el reprengués), el públic que més s'enganxarà a la col·lecció, i que la pot ensenyar als seus fills, segons Jan i Coll. «Els nois d'avui són diferents -apunta l'autor-. La competència és el mòbil i les plays. Amb la sèrie intentava revitalitzar la cultura infantil dels contes en nens de 7 a 12 anys, però no eren els que compraven revistes de còmic per si mateixos». Eren els seus pares. «Avui s'ha trencat la cadena generacional -afegeix Coll-. Gairebé no hi ha revistes de còmic infantil, hi ha productes que surten a la televisió. S'han de crear nous lectors començant pels nens. Els pares els han de desenganxar una mica dels ordinadors i ensenyar-los què són els còmics».

Un dels extres del volum 1 reprodueix les dues pàgines mecanografiades, amb notes a mà de Jan, amb el projecte que va presentar a Bruguera. L'editorial li havia encarregat a ell, a Francisco Ibáñez i a Raf que pensessin propostes. En aquell text va esbossar els personatges i la sèrie d'un Pulgarcito «inspirat en el del conte però portat a la nostra època», que correrà aventures «al llarg del món» però sempre tornarà a la seva ciutat, el seu col·legi, casa seva, Jan va escriure: «Que consti que tinc molta por de fer aquest treball, cosa que demostra que m'agrada i que me'l prenc seriosament... Si volen que el faci... doncs ¡que Déu m'agafi confessat!». ¿Per què? «Era un treball difícil i els terminis molt ajustats, però jo esperava que guanyés Ibáñez o Raf, que eren més populars. Començava a consolidar Superlópez i no volia enemistar-me amb l'editorial rebutjant el projecte, però sabia que no podria fer les dues coses a la vegada. Vaig haver de parar Superlópez, que per mi tenia més futur i possibilitats pel rang d'edat al qual el dirigia: de 12 a 18 anys». Tot i haver-lo abandonat, el Pulgarcito li ha deixat empremta: «Sento per ell la mateixa nostàlgia que els lectors, per les històries que vaig aconseguir trenar, perquè són les coses que a mi m'hauria agradat llegir de petit».