Creure i témer el 'Cap'

Igual que en el cas de Bulgákov, diu la llegenda, o més aviat Neruda a les seves memòries, que una trucada de Stalin elogiant la seva novel·la La caída de París va ser el senyal que va salvar la vida de l'escriptor Iliá Ehrenburg. Però tot és més complicat. Com la vida mateixa d'Ehrenburg, el gran supervivent, el corresponsal d'Izvéstia a la guerra civil espanyola que va tenir més sort que el seu encara més prominent col·lega de Pravda, Mikhaïl Koltsov. El jueu que, assenyalat públicament com «el cosmopolita número u», va estar a punt de caure en diverses purgues antisemites i que va editar juntament amb Vassili Grossman el finalment prohibit Libro negro sobre l'Holocaust, però que en viatges oficials proclamava obertament la seva condició de ciutadà soviètic per sobre de qualsevol herència nacional o religiosa. L'escriptor que, en paraules de la dona d'Ossip Mandelstam, podia utilitzar la seva influència per «demanar» pels seus col·legues devorats pel sistema però no per «insistir»... però que en les seves memòries vol deixar clar que sempre que li van demanar que assenyalés algú amb un dit còmplice es va negar a fer-ho.

SUPERVIVENT / «Molts dels meus coetanis han acabat sota la roda del temps. Si jo he sobreviscut no ha estat per ser més fort o més sagaç que ells, sinó perquè hi ha èpoques en què el destí de l'home s'assembla més a una loteria que a una partida d'escacs», diu Ehrenburg en les seves memòries, la versió original de les quals, escrita al caliu del desglaç, no va poder ser publicada íntegrament fins al 1990 i que només ara ha estat traduïda al castellà per Marta Rebón (Gente, años, vida. Memorias 1891-1967, El Acantilado, de més de 2.000 pàgines, davant les poc més de 300 de la versió que en va publicar Planeta els anys 80).

Notícies relacionades

'El mestre i Margarida' que no va cremar

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

L'escriptor que es mostra paralitzat per la desaparició dels seus amics, l'«enamorat d'Espanya» que commou amb el seu compromès però notablement equànime relat de la guerra civil, no sempre es mostra tan evasiu. No s'escuda en l'atzar, però admet aquesta ambivalència que potser el va fer escapar del Gulag. «Comprenia», diu, el pacte germanicosoviètic, però el dolor el va fer emmalaltir i perdre 20 quilos. «No m'agradava Stalin, però durant molt temps hi havia cregut i l'havia temut», confessa, parlant d'aquell a qui només esmentaven com «el Cap». «Em vaig acostumar a les ovacions i als epítets idòlatres, i ja no els sentia», afegeix. «No em vaig saber defensar de l'epidèmia del culte a Stalin», lamenta, ell que es va riure de «tots els dogmes» amb el seu Julio Jurenito...

CARTES I TRUCADES / I pel que fa a la trucada del dictador... Ehrenburg diu que només va parlar amb el dictador un cop. I, efectivament, va ser una trucada per interessar-se per La caída de París, la publicació de la segona part de la qual, inoportuna per les seves referències als «feixistes» amb el pacte amb Hitler encara vigent, no havia estat autoritzada. «Escrigui-ho: entre vostè i jo procurarem tirar endavant aquesta tercera part», li va dir Stalin. Això no va ser un indult personal, diu, sinó un missatge que havia d'arribar a tercers. I que Ehrenburg va interpretar així: «Aviat hi haurà guerra». Però a Gente, años, vida, Ehrenburg sí que explica com alguna vegada Stalin va aturar els atacs que habitualment precedien el viatge a la Lubianka. I el procés era més prolix que una trucada miraculosa. El 1949, en plena purga antisemita, quan «cada nit esperava el cop de timbre de la porta», Ehrenburg escriu a Stalin. I és el secretari del Comitè Central, Malenkov, qui truca de part d'ell per tranquil·litzar-lo. No, Ehrenburg no era qualsevol.