Joan Català: "El millor piropo de tots me'l va dir el meu pare"

Li tocava ser ferrer, com el seu avi i el seu pare, però va triar ser acròbata i ballarí. Als 35 anys, el seu primer espectacle en solitari és una de les revelacions de les arts escèniques de carrer. Després de set dies al Mercat de les Flors, Pelat (premi Zirkólika 2013) es pot veure avui al festival Trapezi de Reus i els pròxims mesos està programat a mig Europa.

-És curiós, aquesta és la segona entrevista sobre troncs en una setmana.

-¿Ah sí? ¿I l'altra amb qui era?

-Amb una dona que ha treballat tota la vida talant arbres al bosc.

-Per a mi el tronc evoca les arrels. Jo volia recuperar la mirada contemplativa i la feina manual d'una època en què la vida no anava al ritme de la fibra òptica. Immediatament vaig connectar amb la meva infància a casa dels meus avis a Priorat de Banyeres, un poblet del Baix Penedès on passava hores jugant amb pals i pedres i observant el meu avi remoure la terra i trastejar.

-¿Com era aquest record?

 

-Em va venir l'olor de suor del meu avi, la visió de les gotes caient-li sobre la pell, la seva respiració... De cop aquell cos en moviment em va semblar d'una gran bellesa i el vaig lligar amb la masculinitat i amb el treball col·lectiu al camp o a l'obra, que és una coreografia silenciosa i simple.

-¿D'on va treure el tronc?

 

-El vaig comprar per 20 euros en una serradora i el vaig desar al garatge durant mesos. Quan passava pel davant me'l mirava, el tocava i pensava: «Algun dia en farem alguna cosa».

-Ha passat per les escoles El Timbal i Rogelio Rivel de Barcelona, Carampa de Madrid, l'escola nacional de circ de Moscou… Tot per tornar a la infància.

-Ens hem fet moltes palles mentals a l'escenari i jo necessito acostar-me directament a la gent, que el públic empatitzi amb el que faig. El millor piropo de la meva vida me'l va dir el meu pare el primer dia que va veure Pelat, i això que quan als 18 anys li vaig anunciar que em pensava dedicar al circ va deixar de parlar-me.

-¿Què li va dir exactament?

-«Joan, és el millor que t'he vist fer en la vida». ¿Per què? Jo no li havia dit que m'havia inspirat en el seu pare i en el meu record d'ells dos trastejant a l'aire lliure, però va veure un tio suant i treballant amb les mans i va connectar directament amb ell.

-Sense la cooperació del públic, vostè es pot trencar la crisma.

 

-«¿Com puc fer que la gent es responsabilitzi del que està veient?», vaig pensar. Doncs donant-li feina. Jo no li dic al públic què ha de fer, senzillament li demano ajuda. Si ells no col·laboren junts per sostenir el tronc, caic.

-¿Alguna vegada li han negat l'ajuda?

 

-Molt excepcionalment. Un cop un tipus se'm va encarar: «¡Si em pegues amb el tronc et punxo!», em va amenaçar. I una vegada una dona va saltar sobre el tronc cridant: «¡A veure si m'aguantes a mi també!».

-La majoria d'artistes es mouen en la precarietat. ¿Vostè de què viu?

-Em busco la vida. He viscut en cases okupades, he fet entrepans per vendre als concerts, he treballat en una fàbrica en el torn de nit, a la Fira de Montjuïc... Ara pago 300 euros de lloguer a Mataró i vaig a comprar a l'Aldi o a vegades demano a les pageses del mercat si tenen fruita macada que no hagin de vendre.

-Pelat trenca amb aquesta precarietat. És una coproducció de Fira Tàrrega i El Graner i té molts bolos contractats fora de Catalunya.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

 

-Tinc moltes ganes de fer-ho especialment a Madrid, perquè és un segell d'identitat catalana. Sempre ens ha agradat el treball col·lectiu: miri la sardana i els castellers.