Ifni: més que una mili ARREST PER ALERTAR D'UNA MENINGITIS

No són només batalletes de la mili, encara que fos enmig d'un alto el foc al nord d'Àfrica. Las guerras silenciosas (Norma) és molt més. És un retrat precís del franquisme als anys 60, que dirigia els homes «com xais» amb l'inapel·lable ritual de «tenir nòvia, fer la mili, casar-se i procrear», aquell en què nenes i adolescents havien d'aprendre a cosir i cuinar bé per no quedar-se solteres i l'educació de les quals estava majoritàriament a càrrec de «falangistes molt ficats en el paper de produir ens reproductors de serfs del règim». Jaime Martín (Barcelona, 1966) presenta el seu nou àlbum al Saló del Còmic, que comença aquest dijous. Estarà present en l'exposició sobre la guerra però bé podria estar-ho també en la de Viñetas autobiográficas ja que és la història de joventut del seu pare i la seva mare, 160 pàgines amb salts al present, en els quals no falten els seus germans ni ell mateix, en ple procés de creació, amb els seus dubtes i inquietuds.

És cert que tot va sorgir dels dinars familiars en què el pare del dibuixant els explicava una vegada i una altra les seves anècdotes de la mili -com va caure un camió per un barranc, les picaresques per aconseguir menjar decent...-, una fixació de la qual sembla que el còmic l'ha alliberat. «Però va ser quan vaig llegir la seva llibreta de memòries quan em vaig adonar de com va ser tot de penós -explica Martín-. Mostrava el seu ressentiment amb els comandaments que abusaven d'ells i els pegaven sense motiu. Ell s'havia quedat amb les poques coses bones i és el que ens explicava, transformant-ho en aventures. Però en realitat sentia que l'havien segrestat durant 18 mesos i li havien robat la joventut».

Al pare de l'autor de Sangre de barrio el van enviar el 1962 a l'Àfrica, on els reclutes desconeixien que el territori seguia en alerta des de la guerra d'Ifni, un conflicte silenciat per Franco, que el No-Do reduïa a «escaramusses de bandits esparracats». Va començar el 1957, quan l'Exèrcit d'Alliberament Marroquí va atacar les guarnicions espanyoles a la zona, cedida pel Marroc el 1860. Va durar vuit mesos, amb un saldo per a Espanya de 198 morts, 574 ferits i 80 desapareguts. Molts soldats eren de reemplaçament, mal preparats i equipats amb espardenyes i vells fusells de la guerra civil. No havia canviat gaire quan hi va arribar el seu pare. «Ell no va estar en primera línia però li hauria pogut tocar. Un cop que el van enviar al front va veure mesures extremes i trinxeres però sobretot li va cridar l'atenció com aquells reclutes havien envellit prematurament. Va demanar aigua i li van assenyalar un dipòsit a terra. A dins va veure una rata morta i els ho va dir. La resposta va ser: 'Sempre n'hi ha i tots bevem d'aquí'...».

Els menjaven els xinxes i la brutícia, i «va tornar obsessionat per haver-se passat 18 mesos menjant a terra, sota el sol abrasador, i sempre tres reclutes alhora del mateix plat», però el pitjor eren els comandaments que «feien el que volien i bolcaven les seves frustracions sobre ells, encara que això a la mili va passar sempre. El meu germà la va fer als 80 i també era de bojos. Deia que a Alcantarilla, un poble de Múrcia, hi havia un dia en què tots s'emborratxaven i podien passar comptes a cops amb els comandaments».

Las guerras silenciosas, publicat el 2013 a França i nominat a Angulema, deu la dimensió de la vida civil a la mare de Martín, que va morir abans de veure'l acabat. «Ella va suggerir que expliqués com les dones esperaven la tornada dels nòvios de la mili». Hi havia sogres que les espiaven per assegurar-se que eren fidels.

Martín, que va ser objector de consciència perquè «sabia que no suportaria bé obeir sense opció a pensar i perquè sí», no s'imagina en el lloc del seu pare o en una guerra. «Sé que mai mataré per un polític o una bandera. És ingenu anar voluntari a l'Iraq creient que ho fas per la pau del món».  

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Però la història familiar sí que el va fer pensar en per què el seu avi va ser voluntari republicà. «Per la seva infància d'absoluta misèria. Amb sis anys ja treballava carregant sacs en una fàbrica de vidre mentre li pegaven perquè era lent. I la República volia acabar amb això». La seva vida, i la de la seva àvia, que es va escapar de ser afusellada a l'inici de la guerra, Martín l'atresora per al seu pròxim còmic.

Caserna fantasma q Un recluta estudiant de Medicina va alertar els comandaments que els símptomes que patien molts soldats eren de meningitis. I el van arrestar «per dir tonteries». Els sulfamides que els van donar els van provocar greus marejos i els van prohibir informar per carta la família.