Mafalda, Princesa d'Astúries

Mafalda és «intel·ligent, irònica, inconformista, contestatària i sensible. Somia amb un món més digne, just i respectuós amb els drets humans» i «percep la complexitat del món des de la senzillesa dels ulls infantils». A través d'ella i dels seus amics -Susanita, Manolito, Felipe...-

«que transcendeixen qualsevol geografia, edat i condició social», els «lúcids missatges» de Joaquín Salvador Lavado, Quino (Mendoza, Argentina, 1932), han adquirit una «dimensió universal» i «segueixen vigents per combinar amb saviesa la simplicitat en el traç del dibuix amb la profunditat del seu pensament». Així valorava l'autor i la seva perspicaç filla de frondosos cabells foscos, que fa mig segle que odia la sopa, és fan dels Beatles i desitja treballar a l'ONU per ajudar la gent, el jurat que ahir li va concedir el premi Príncep d'Astúries de comunicació i humanitats 2014, dotat amb 50.000 euros.

LA SOPA / Diluviava a Buenos Aires quan un Quino que va aparcar la seva proverbial timidesa va comparèixer davant la premsa «molt content» per agrair un guardó que «no s'esperava». «Als premis un hi arriba cansat, però sempre t'afalaguen. Bé, segons qui te'ls dona, si és Videla, no...», va ironitzar l'autor, en referència a la dictadura militar argentina, per a la qual va usar la metàfora de l'odi a la sopa de Mafalda. «A mi  m'agrada la sopa però no quan te la imposen, com els règims militars».

«Em sorprèn encara la vigència de Mafalda, però potser és perquè després de tants anys la majoria de problemes no han variat», va opinar, en el 50è aniversari de la seva primera aparició, el 29 de setembre de 1964, a la revista Primera Plana. Però va evocar també com l'havia dibuixat un any abans per a una campanya publicitària que no va veure la llum. El seu nom havia de començar amb la M de la firma d'electrodomèstics Mansfield. «Vaig veure una escena d'una pel·lícula amb un bressol i algú deia 'que bonica la nena'. Es deia Mafalda».

Quino, amb la seva «passió pel dibuix, el cine i la música» intacta, va dedicar el premi a la seva dona, Alicia, que va ser «clau» en la publicació i difusió de Mafalda al món, i no va oblidar la seva família d'origen espanyol, arribada a l'Argentina el 1919 i que va tenir molt a veure en la universalitat del personatge, traduït a 30 idiomes. «Vaig tenir sort de tenir família andalusa, amb molt sentit de l'humor. El meu pare parlava poc però en tenia, i el meu oncle era dibuixant... ho porto a la sang. Vaig néixer a Mendoza i allà parlava en andalús però era com criar-se al Mediterrani perquè el carnisser era espanyol, el peixater, italià, n'hi havia un d'origen sirià o libanès...».

Però el caldo familiar també va ser determinant, va dir, a l'hora de forjar la seva preocupació i interès pels problemes del món. «Amb vuit anys vaig començar a anar al cine i veia els noticiaris de la segona guerra mundial, amb els discursos de Churchill; sentíem Ràdio Pequín i Ràdio Moscou. La meva àvia era comunista, els meus pares, republicans. Tenia quatre anys quan va començar la guerra civil i es va viure com una gran tragèdia personal. Amb la segona guerra mundial vaig créixer enmig de les discussions polítiques de la meva família. Per això em preocupen molt els temes polítics i religiosos, perquè els meus pares eren anticlericals i jo, en època de Perón, era l'únic nen de l'escola que em passava l'hora de Religió passejant una pedreta pel pati».

«Vaig néixer amb una autocensura des de l'inici de la meva carrera [el 1954] -va explicar-. Amb Perón sabies que ni divorci, ni contra la família i ni parlar de nus. El primer cop que es va publicar Mafalda a Espanya, en època de Franco, va ser amb una tira de Solo para adultos, i va ser prohibida a Bolívia i al Xile de Pinochet».

Notícies relacionades

Quino, pare de Mafalda, premi Príncep d'Astúries de comunicació i humanitats 2014

El tímid pare de Mafalda

A Quino, que va deixar de dibuixar Mafalda el 1973 per por de repetir-se, i que des de llavors ha publicat nombroses obres però sense tornar a lligar-se a un personatge fix, perquè «és una esclavitud i et treu llibertat», només li fa gràcia l'«humor intel·ligent». «No admeto l'humor xavacà i groller que omple totes les televisions, no només les argentines». Ningú pot dubtar de la seva lucidesa, potser només ell mateix, que ahir va confessar que fa anys va haver de psicoanalitzar-se per treure's una bogeria del cap: «Em terroritzava mirar-me al mirall i un dia descobrir que qui s'hi reflectia no era jo».

«Quino ens va ensenyar a mirar el món amb una ironia nova, plena de tendresa i resignació -va dir la seva compatriota i col·lega Maitena-. El seu missatge és clar: la vida és terrible. Però la gràcia infinita dels seus dibuixos l'han fet més suportable».