Un dels nostres

Quan Quino va publicar la primera tira de Mafalda, feia 14 anys que Schulz publicava el seu Charlie Brown. En ambdós casos es tractava de tires còmiques amb aventures i ocurrències d'una colla de nens on cada personatge simbolitzava un arquetipus humà: un bon esquema. Però Charlie Brown jugava resignadament a beisbol com qui diu al pati del darrere de la casa de Mickey Mouse mentre el seu gos, Snoopy, es psicoanalitzava a la teulada de la seva caseta. Eren símbols llunyans per a nosaltres, que sortíem d'una dictadura quan vam conéixer el Charlie i la Mafalda.

Potser per això Charlie, i sobretot l'Snoopy, van fer fortuna més com a objectes de marxandatge pijo que com a tires còmiques, mentre que Mafalda, tan llatina, connectava amb una legió de lectors que, al final dels anys 70, volien aprendre a pensar en democràcia.

Els mestres que la llegien la van emparentar llavors amb els personatges de les reivindicacions pedagògiques de Francesco Tonucci, Frato, i els polítics de barri -els progressistes, és clar- aprenien a expressar-se fent servir paraules de Mafalda.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per fi un personatge de còmic parlava com el carrer, no mitificava els rics ni el seu poder i feia somniar la gent, críticament, amb un futur que podía ser millor.

Al món hi segueixen havent molts embolics i guerres, però, si més no, ha esperat que Mafalda es fes gran sense acabar de petar del tot. En un entorn dominat per Manolitos i Susanitas, els missatges de la nena que fou Mafalda són més vigents, si pot ser. Comunicar l'esperança sense excessos d'ingenuïtat no era fàcil, i quan Mafalda va dibuixar Quino, el va clavar: li va sortir un dels nostres.