'Pulp fiction' 20 anys de llegenda

Quan el president del jurat, Clint Eastwood, va anunciar que era el guanyador de la Palma d'Or per decisió unànime, el públic va embogir i ell, Quentin Tarantino, va córrer cap a l'escenari. Llavors una dona va cridar: «¡Pulp fiction és una merda!». Tarantino va estendre un braç cap a ella i va aixecar el dit del mig -el senyal del pajarito, en diuen alguns- per fer-li saber quant li importava el seu descontentament. D'aquell moment, un dels més memorables de la història de Cannes, se'n compleixen ara mateix 20 anys. Sí, som així de vells.

«Guanyar la Palma d'Or segueix sent el meu principal èxit», va assegurar ahir el director a Cannes, abans de presentar en una platja de la Croisette, amb Uma Thurman i John Travolta, una projecció commemorativa de la pel·lícula. «De tots els trofeus que he aconseguit, és el que ocupa el lloc d'honor a casa meva, i l'únic guardó que espero tornar a guanyar abans que les llums s'apaguin per a mi».

Encara que inapropiada, la reacció d'aquella dona cridanera va ser comprensible. Al cap i a la fi, el 1994 molts no estaven preparats per a Pulp piction, amb la seva estructura narrativa gairebé avantguardista, les seves explosions de violència, els seus afectats monòlegs, les seves al·legories bíbliques i aquell repartiment de pintorescos criminals més preocupats pel nom francès del quart de lliura amb formatge que per la gent a qui aniquilaven. «M'agrada presentar al públic els aspectes més violents i deplorables d'un personatge, i comprovar que tot i així l'espectador es posa del seu costat», va explicar ahir.

DIÀLEGS DE MEMÒRIA / A mitges amb Roger Avary, Tarantino va escriure la pel·lícula en tres mesos, tancat en un minúscul apartament a Amsterdam, i inspirant-se en alguns dels arquetips més recurrents de les ficcions noir: el boxejador que accepta un suborn i després no es deixa noquejar; el mafiós que treu a passejar la dona del seu cap, i les vicissituds d'un parell de sicaris amb un grup de persones a les quals matar. És impossible que imaginés el que aquella barreja provocaria.

Pulp fiction va costar 8 milions de dòlars i en va acabar recaptant més de 200. Va ressuscitar la carrera de John Travolta, va convertir Samuel L. Jackson i Uma Thurman en estrelles i va fer dels germans Harvey i Bob Weinstein uns magnats del cine independent. I amb el temps es va convertir en la pel·lícula més influent de la dècada. La gent es va aprendre els diàlegs de memòria; es van escriure llibres sobre ella. I per descomptat va convertir un friqui recalcitrant que havia après a devorar cine rere el taulell d'un videoclub i que havia interpretat un imitador d'Elvis en Las chicas de oro en un dels cineastes més importants d'Amèrica. Ara bé, ¿aquella influència ha resultat positiva?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

LA RETÒRICA TARANTINIANA / La retòrica tarantiniana no va trigar a ser fagocitada. La ironia i la incorrecció es van imposar en la música, en la moda, en els mitjans de comunicació, en la moda i, sobretot, en el mainstream de Hollywood. Durant dues dècades no han deixat de proliferar imitadors de poca volada que s'han apropiat de la seva inesgotable capacitat d'usar els seus relats com una immensa batedora, en la qual barrejar incomptables al·lusions a la seva vastíssima cultura fílmica, literària i musical. Les referències a la cultura pop s'han convertit en estratègia recurrent per a guionistes mediocres o simplement dropos. Escenes com la violació de Marcellus Wallace (Ving Rhames) i el xut d'adrenalina al cor de Mia (Thurman) per salvar-la d'una sobredosi, o aquella en què Vincent Vega (Travolta) posa un cotxe perdut de sang al disparar accidentalment un noi a la gola, van popularitzar una ultraviolència fílmica desposseïda de moral malgrat que a Pulp fiction sí que hi ha moral: és una pel·lícula en què es premia la decència, i els personatges fan eleccions amb les quals hauran de viure, o per les quals acabaran morint.

Per descomptat, aquella tropa de copiadors no li haurien de treure mèrits a un film que, com va deixar clar l'homenatge d'ahir, és immune al pas del temps. Molt poques aconsegueixen ser-ho. ¿O és que algú creu que tal dia com avui d'aquí 20 anys estarem parlant de la guanyadora de la Palma d'Or d'aquesta nit?