Un llampec de suspens

Una tempesta elèctrica que s'acosta. Una estranya veu que avisa del perill a Peter Harper, músic en crisi retirat en un poble de la costa irlandesa. Un llamp que ho posa tot en marxa. Visions d'una massacre, a mans d'un pilot de sicaris, que encara no ha passat. Una parella de tranquils  jubilats amb un passat ocult. Són els ingredients de La última noche en Tremore Beach, la primera novel·la de Mikel Santiago (Portugalete, 1975), que avui surt a la venda i que els seus editors, Ediciones B, confien que sigui una de les lectures d'aquest estiu, com va succeir en anys anteriors amb altres autors sorpresa com Dolores Redondo o Joël Dicker. Elements de novel·la negra, de misteri, un punt sobrenatural... «És una novel·la de suspens. Sabem que passarà alguna cosa violenta en algun moment, però no quan», precisa el seu autor, que fa uns dies va presentar el llibre a Dublín.

«La trama sorgeix d'un flaix, l'escena en què la veïna de Peter Harper, en ple pànic, truca a la seva porta demanant ajuda. Ell recorre la platja i quan arriba a la casa d'ella, no ha passat res. Aquest és el punt que em va dirigir cap a una trama fantàstica, en què ell té visions, o viatja en el temps», explica Santiago. És necessari mantenir la incertesa sobre aquest o. És un dels jocs de la novel·la que no es poden trencar.

INFLUÈNCIES / Referents que cita l'autor: Roald Dahl, John Connolly, Ste-phen King, Patricia Highsmith... Els dos últims expliquen, opina, el que ha escrit fins ara: «Històries de fantasmes, de terror, per un costat, i un altre rampell de novel·la negra, en què no vull utilitzar policies i detectius. M'atrau molt més escriure des del punt de vista de l'assassí, del criminal». En el cas del llibre que avui arriba a les llibreries, diu,  «no és una novel·la fantàstica stephenkinguiana, però tampoc en la novel·la negra és normal que hi hagi visions». Per una altra part, els seus referents són també audiovisuals: «M'agrada veure les històries que escric com una pel·lícula. Encara que d'aquesta novel·la crec que en podria sortir una sèrie a l'estil de Twin Peaks; hi ha històries laterals que es podrien desenvolupar».

Tremore Beach, i el pintoresc poblet de Clenhburran, són dos llocs imaginaris, en què Santiago ha barrejat algunes de les seves experiències durant la seva estada a Irlanda. Per un costat, la primera idea del llibre, explica Santiago, sorgeix d'un viatge, cap al 2007, en «un lloc aïllat de Donegal», a la costa occidental d'Irlanda, on va patir un accident. Per l'altre, Tremore Beach, l'àmplia platja limitada per dos foscos promontoris on viu aïllat el protagonista de la novel·la, té també algun aire a la platja de Skerries, al nord de Dublín (si se li eliminen les cases que en realitat arriben fins a la platja). El fictici Clenhburran i els seus habitants acaben sent una mena de Cicely, el poblet de Doctor en Alaska. El músic arribat de Dublín, els seus fills, la seva amiga, amb qui s'enrotlla, que regenta una pensió i botiga local, però amb un passat inquietant... «És un lloc que no existeix però on a tothom li agradaria viure, amb els avantatges, i alguns desavantatges, de les comunitats petites», diu el seu creador. Però crear aquesta petita comunitat té un altre avantatge, afegeix: «M'interessava que els lectors agafessin carinyo als personatges. Perquè tota la novel·la tracta d'una amenaça, i cobra molt més sentit si saps que li passarà alguna cosa dolenta a algú que et cau bé».

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Que el protagonista, Peter Harper, sigui un músic en crisi tampoc és casual. Mikel Santiago, sociòleg de formació, va intentar en un principi ser músic. Va tenir una banda a Bilbao, Negraloca, que no va aconseguir triomfar, tot i que el pianista va acabar tocant a les gires d'Extremoduro. Això el va portar a una triple reinvenció: formar-se com a programador informàtic, buscar feina a la Dublín del boom tecnològic i intentar sort amb la literatura.

10 ANYS DE PREPARACIÓ / «Sempre he escrit contes, però quan va caure el projecte musical, fa 12 anys, vaig començar a escriure seriosament i em vaig posar un objectiu: 'he trigat 10 anys a tocar la guitarra, trigaré 10 anys a escriure bé'», explica. Va començar penjant contes al seu blog El Relatódromo, un dels quals, en què un fotògraf és reconegut per un nord-americà refugiat en un cottage irlandès, és un altre dels embrions de la seva primera novel·la. Va passar a l'autoedició digital (primer gratis, després a un euro) i va acabar sent contactat per una scout que el va portar als braços de l'agent Bernat Fiol, que el va animar a fer el salt a la novel·la i a l'edició tradicional. Amb l'original sobre la taula, hi va haver una subhasta, que va guanyar Ediciones B. I aquí comença una carrera que, pel que es veu, aviat tindrà una nova etapa, aquesta a Nova York.