Una sigil·losa Carla Bruni

Cançons dolces, xiuxiuejades, amb un punt d'ingravidesa, flotant un pam per sobre de terra, les que ahir a la nit van escampar graciosament la seva aroma pel Festival Jardins de Pedralbes. Versos sensibles en la veu d'una celebritat convertida fa una dècada en chansonnière, que els va interpretar davant una audiència entre la qual hi havia el seu marit, l'expresident francès Nicolas Sarkozy, assegut a les primeres files amb el president Artur Mas i no lluny de l'alcalde Xavier Trias.

Carla Bruni va debutar a Bar-

celona amb un recital de factura senzilla, acompanyada d'un pianista (i trompetista) i un guitarrista. Sabíem que la seva veu era discreta i ahir es va mostrar molt vulnerable, lluny d'una entonació impecable, encara que el charme natural de l'artista va cobrir algunes d'aquestes llacunes. El seu repertori disposa de cançons construïdes amb motllos nobles: la chanson clàssica il·lumina el seu repertori, com va subratllar una de les peces, Little French song, en la qual va esmentar clàssics com Brassens, Brel i Ferré. En escena va estar apocada, presentant cada cançó en francès i en anglès, i recorrent a les llengües locals en la presentació: «Bona nit, Barcelona, per a mi és un honor cantar per a

vosaltres aquesta nit».

Amors i soledats

Va començar amb Déranger les pierres, cantant des de darrere de l'escenari, fent-se visible a mitja peça davant la prescriptiva ovació, que va replicar amb una elegant reverència. Les seves introduccions van ser breus i precises: L'amoureuse va aparèixer com «una cançó per a totes les dones que estan enamorades»; Le plus beau du quartier, «sobre una noia que es vesteix com un noi»; Toute le monde, «sobre la soledat»... Instrumentacions lleugeres, sense l'èmfasi de la percussió. Bruni va basar el seu repertori en els seus discos en francès i va ignorar del tot la seva incursió anglòfona de No promises (2007). Sense una presència imperativa sobre l'escenari, va cantar, aplicada, atenent el faristol i acompanyant-se a vegades d'una guitarra. La seva admiració per la chanson es va expressar en un parell de versions. Una, Douce France, de Charles Trenet, que va cantar en italià en honor de les seves arrels piemonteses i que va culminar xiulant la melodia. L'altra, Si la photo est bonne, de Barbara, «la reina de la cançó francesa».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al tram final, d'una certa linealitat sonora, va despuntar l'àgil, somiadora, Chez Keith et Anita, i poc després va arribar el seu primer èxit, Quelqu'un m'a dit, amb la imatge d'una Bruni cantautora insinuant que la va donar a conèixer.

Tènue clímax seguit d'un bis amb Pierre i La dernière minute. Lànguida fosa en negre.