En els laberints de la memòria

Si a algú li interessa analitzar -o psicoanalitzar- el que de debò passa a Vells temps, una de les peces més rodones de Harold Pinter, ho té cru, «perquè les seves obres es resisteixen a que es faci això». Ho diu un dels seus protagonistes, Carles Martínez, que d'això en sap molt perquè la que s'estrena avui a la Sala Beckett és la seva cinquena incursió en el món inquietant i esquiu del nobel britànic. La Beckett, no s'ha d'oblidar, va impulsar el 1997 la Tardor Pinter i va programar el 2006 una exitosa versió d'aquesta mateixa obra firmada per Rosa Novell.

Sergi Belbel, devot de l'autor, s'estrena, curiosament, com a director pinterià. Joan Sellent es responsabilitza de la traducció i les actrius Miriam Alamany i Sílvia Bel completen els vèrtexs d'un no sempre fiable triangle amorós.

El possible argument sembla senzill. Un matrimoni, ell cineasta i ella mestressa de casa, que viu retirat a la seva solitària mansió dels afores rep la visita d'una vella amiga de la dona. Aquesta és l'única certesa. A partir d'aquí l'espectador s'interrogarà sobre moltíssimes coses; les més evidents, ¿el marit va tenir un embolic amb l'amiga?, ¿hi va haver una relació més íntima entre elles?, ¿la visitant és un fantasma? i -en pla sisè sentit- ¿estan tots morts? Entre tants dubtes, l'únic que Belbel vol tenir clar és que aquesta és una obra sobre els incerts laberints de la memòria. «Això em fa pensar en una frase de John Berger que diu que la història és l'única cosa que és nostra perquè la podem manipular com vulguem», diu el director mentre estableix vies de diàleg entre les paradoxes del britànic i el famós gat de Schrödinger, capaç d'estar a la vegada viu i mort per obra i gràcia de la mecànica quàntica. «El text és com el mapa d'un tresor, en aquest cas et diu on és però només d'una manera críptica», assegura l'expert Carles Martínez.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Hem treballat l'obra des de l'escrupolositat més estricta deguda a l'autor. Hem seguit totes les seves indicacions i hem aconseguit, perquè així ho vol el mateix Pinter, que l'efecte d'estranyesa s'aconsegueixi a partir de la realitat. La metàfora l'ha de posar l'espectador» i remata irònicament Belbel «tant és així que al final haurem de preguntar al públic el que Pinter ha volgut dir i nos­altres no sabem».

Pel que fa a l'espai escènic, Belbel assegura que no sabria treballar sense l'escenògraf Max Glaenzel que per a l'ocasió ha pensat una disposició nova per a la Beckett, un bonic trompe-l'oeil que farà que la petita sala sembli molt més gran.