Bryan Ferry: "Sé que la gent espera alguna cosa de mi"

Bryan Ferry torna dissabte per tancar el 25è Guitar Festival BCN (21 hores) a l'Auditori del Fòrum. Sense repertori nou per presentar, l'elegant músic britànic, de 68 anys, proposa un repàs a la seva carrera, des de cançons dels inicis de Roxy Music fins al seu últim treball. Ferry atén EL PERIÓDICO via telefònica.

-Olympia (2010) va tenir molt bona acollida crítica, però en aquesta gira gairebé no el toca. ¿Li costa presentar novetats al seu públic?

-Hi ha gent més valenta que s'atreveix a tocar tot el seu disc nou. Jo sóc conscient que la gent espera alguna cosa de mi i presento el material nou en petites dosis. Aquesta llibertat la tenen els artistes amb menys trajectòria.

-¿Enveja en alguna cosa aquests artistes novells?

-Tinc una obra tan  extensa que podria fer un concert totalment imprevisible, però em temo que alienaria totes les persones encantadores que han pagat un bon grapat de diners per veure'm (riu). En el fons es tracta de donar forma a un conjunt interessant de cançons, i aquest representa el que més m'agrada de la meva trajectòria.

-«Bryan Ferry és sinònim d'elegància». ¿Li sembla una simplificació? 

-Per anar a l'estudi, encara que estigui sol, Nick Cave sempre portava un vestit. És una forma de respecte per la seva feina. Jo faig una cosa semblant. Quan era petit veia que els grans músics de jazz que m'agradaven sempre anaven vestits amb jaqueta. És part de la meva educació, com les pel·lícules de Cary Grant. Però el que és important és la música.

-L'hi deia en un sentit més ampli.

-És complicat. La música són emocions, instints i sentiments que neixen de l'estómac, i després hi afegim idees per fer-les més interessants. D'aquí ve el meu interès per les lletres de les cançons, pel contrast entre estils.

-Senyor Ferry, ¿què el motiva com a artista a aquestes altures?

-Sempre he necessitat expressar-me. Primer ho vaig fer a través de les Belles Arts quan estudiava, i després vaig descobrir que ho podia fer amb la música. La feina a l'estudi de gravació és la cosa més important perquè allà és on es dóna forma al que és nou. I suposo que l'escenari és bo per a l'ànima, perquè allà rebo l'aplaudiment que completa el cercle.

-Als anys 80, les noves bandes de pop aspiraven a ser com vostè. Avui és un valor segur. ¿Influència artística o popularitat? ¿De què està més satisfet?

-De la meva obra en conjunt. He intentat que sigui variada. Per això vaig fer discos de versions, m'interessava veure com podia projectar-me en una cançó de Bob Dylan, per exemple. A vegades això despista el teu públic, perquè uns volen que facis música d'avantguarda, altres no…

-Últimament ha col·laborat amb èxit amb productors d'electrònica com DJ Hell o Todd Terje. Aquestes trobades entre generacions no sempre funcionen.

 

-Hi ha alguna cosa en la meva música del principi, la repetició rítmica potser, que no està tan lluny del món de la música de ball i desperta les seves simpaties.

Notícies relacionades

Que no pari la música

Els Amics de les Arts: "Volíem ser més valents i gamberros"

-Quan Roxy Music va actuar en el festival Sonar el 2010, el seu company Phil Manzanera va explicar que hi havia noves cançons de la banda. ¿Les arribarem a sentir? 

-La gira va anar bé, ens vam ajuntar a l'estudi, i després no sé què va passar… Treballar amb gent a qui coneixes de sempre és divertit, hi ha una química que no es perd. Però no em venia de gust passar-me anys a l'estudi competint per veure qui era el líder. Suposo que vaig perdre l'interès i em vaig centrar una altra vegada en el que m'interessa. Sí, això va ser el que va passar.