Estigmes i monstres

Ana Martí, la periodista que va protagonitzar l'anterior novel·la escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann, Don de lenguas, ha estat proscrita de La Vanguardia: periodista, dona i filla de roig, massa per a la Barcelona de 1952. A El gran frío (Siruela) la retrobarem, el 1956, treballant sota diversos pseudònims per a El Caso i una revista femenina. En aquest gèlid hivern és enviada a informar dels estigmes que dessagnen una nena en un poble perdut del Maestrat de Terol, envoltada de familiars, beates, capellà i alcalde feliços de comptar aviat, camí del cel, amb una santeta local. Un cacic il·lustrat, un mestre espaordit, el tonto del poble i un guàrdia civil absorbit per la persecució del maquis no ho veuen tan clar. «És una història de fanatisme religiós i ignorància», explica Ribas (el Prat de Llobregat, 1962). Però Martí, atrapada per una nevada, acaba descobrint darrere d'aquesta història una altra de molt diferent, la d'un monstre molt real que té terroritzat el poble.

«Arriba on arriba. És el límit, no podem convertir-la en una periodista estrella a la Barcelona dels anys 50. El model del personatge vindria a ser Margarita Landi, però ni tan extravagant ni carca», explica Ribas. A la novel·la acaba de completar el quadro del periodisme de l'època Enrique Rubio, construït a partir del testimoni i els materials que va facilitar a l'autora el nebot del mític periodista de successos.

En els seus primers llibres, firmats en solitari, la part alemanya i l'espanyola es barrejaven en la seva protagonista, la comissària Cornelia Weber-Tejedor. En la trilogia protagonitzada per la periodista Ana Martí, malgrat transcórrer a Espanya, aquesta barreja també hi serà present, però en aquesta ocasió en l'autoria, compartida amb Sabine Hofmann. Filòlogues totes dues, «el punt de partida de la novel·la anterior era la llengua i la literatura», explica. «La literatura fica en un embolic, i salva després, aquestes dues dones, Beatriz, filòloga, i Ana, periodista, que tenen la llengua com a única arma», precisa, parlant de Don de lenguas. «Però no volíem repetir la fórmula. Aquí és molt més subtil, veiem que saber entendre el que canta i diu la gent va orientant la protagonista. Un dels motius de la novel·la és la transmissió oral. En el cas del monstre, succeeix una cosa que es transfigura en una cançó infantil [Al monstruo, tan feo / le gustan las rosas, / se las come blancas, / las escupe rojas. Agáchate y vuélvete a agachar, / que las agachaditas se van a escapar], perquè no es pot dir».

Encara que la literatura no tingui un paper central, hi ha gestos de complicitat com presentar entre les lectures de les protagonistes joves prometedors com Juan Goytisolo o autors com Sánchez Ferlosio o Sender. Que aparegui Sender no és casual. Hi ha alguna cosa de Sender i Delibes en aquesta immersió en la miserable Espanya rural dels 50. «Però és una experiència rural no idealitzada, no es tracta de trobar les essències del món del camp, sinó la brutalitat d'un món tancat. Jo crec que és més Sender que Delibes», opina l'autora.

No només novel·la negra

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

El gran frío comença com una novel·la rural, triga a ser una novel·la negra... «És molt difícil d'etiquetar. Té una part de novel·la històrica, una part de novel·la rural, costumista, una part de novel·la criminal. És una novel·la més atmosfèrica que Don de lenguas, més claustrofòbica. Això del gènere també és una mica claustrofòbic a vegades...»

Resident a Frankfurt des de 1991, lectora d'espanyol i professora de Didàctica, Ribas ha renunciat a la seva plaça per dedicar-se a l'escriptura. Dues potents editorials com Suhrkamp i Rowohlt publiquen allà els seus llibres. «He tingut sort, està sortint bé. Al viure a Alemanya puc fer-ho. Quan fem una presentació o una conferència cobrem honoraris, perquè la gent paga entrada. Això et dóna uns ingressos constants i els llibres es venen, encara que no siguin monstruositats».