L'últim vol del Petit Príncep

Nascut el 1900, de petit, Antoine de Saint-Exupéry, en plena era dels inicis de l'aviació, va construir una màquina voladora subjectant llençols a vares de vímet a la seva bicicleta, que no va aixecar, és clar, un pam de terra. Amb tan sols 12 anys va enredar un pilot d'un aeròdrom dient-li que tenia permís de la seva mare i aquest el va pujar a l'aeroplà. Va ser el seu primer vol. L'últim va ser un 31 de juliol de 1944, dijous que ve fa 70 anys. Pilotava un Lightning P-38 en una missió de reconeixement sobre posicions alemanyes a l'est de la seva Lió natal, en la segona guerra mundial, però no en va tornar mai. El 1998, un pescador va trobar a les seves xarxes, davant Marsella, la polsera de l'autor d'El Petit Príncep, amb el seu nom i el de la seva dona, Consuelo Suncín, gravats; el 2004 van trobar les restes del seu avió i, el 2008, l'expilot alemany de 88 anys Horst Rippert va confessar que havia estat ell qui el va abatre.

Un any abans de desaparèixer al Mediterrani, Saint-Exupéry havia arribat al cim de la seva trajectòria literària publicant el que es convertiria en un clàssic i en l'obra més traduïda del segle XX (a més de 250 llengües), amb 145 milions d'exemplars venuts. El Petit Príncep va veure la llum per primer cop als EUA el 1943, en doble edició, en traducció a l'anglès i en l'original francès. Fa uns mesos Salamandra ja va llançar un acurat volum celebrant l'aniversari, amb el relat i les aquarel·les originals i nombrosos textos, fotos, testimonis, dibuixos i cartes de l'autor, centrats en la gestació de la famosa faula per a totes les edats, que va escriure exiliat a Nova York després de fugir de la França ocupada pels nazis.

Ara, als 70 anys de la mort de Saint-Exupéry, arriba a Espanya l'homenatge del dibuixant txec Peter Sís (premi Hans Christian Andersen 2012), que a El piloto y el Principito (Sexto Piso) recorre esquemàticament la seva biografia, posant el focus en la seva faceta d'aviador, en un curiós i bonic àlbum il·lustrat amb aquarel·les, que juga amb la tipografia, el disseny de les pàgines i diferents nivells de lectura, i que, com el conte paràbola del nen ros i de bufanda al vent arribat de l'asteroide B-612, travessa barreres entre nens i adults. Sís, autor d'El coloquio de los pájaros i establert a Nova York, recorda com el va impressionar El Petit Príncep quan el seu pare l'hi va regalar de petit. «Vaig pensar que era un llibre bonic que tractava sobre com pot ser de bonica la vida».

DOTS DE MAG / Sís esquitxa el llibre d'anècdotes, com que mentre volava, fins i tot quan duia màscara d'oxigen, Saint-Exupéry acostumava a llegir i escriure -«la seva cabina estava plena de boles de paper»-; que li agradava jugar a escacs, fer avions de paper i sorprendre amb jocs de cartes i màgia els amics, a qui no tenia manies de trucar de nit per llegir-los el que havia escrit o ensenyar-los el que havia dibuixat durant la matinada. També deixa constància de com gairebé s'ofega després de provar un hidroavió, de com es va tirar en paracaigudes des de la Torre Eiffel durant l'Exposició Internacional del 1937 o que feia 1,88 metres i gairebé no cabia a la cabina.

Orfe de pare, amb quatre germans i de família noble anada a menys, l'escriptor, molt bohemi, va fracassar en el seu intent d'ingressar a l'Acadèmia Naval i la seva mare li va pagar lliçons per poder volar a les Forces Armades. Durant el servei militar va tenir, en un vol no autoritzat, el primer dels seus molts accidents. El més greu, a l'enlairar-se de Guatemala, que li va deixar nombroses fractures. El més sonat, que va reflectir a El Petit Príncep, quan es va estavellar al desert de Líbia el 1935 mentre intentava batre un rècord de vol ràpid París-Saigon, i després del qual va vagar durant dies per les dunes, patint al·lucinacions, fins que va topar amb uns beduïns.

Notícies relacionades

El refugi d''El Petit Príncep'

Els Mariscal bufen espelmes al Palo Market Fest

Després d'una etapa a l'Exèrcit va passar a l'aviació civil, on va ser un dels pilots pioners que van repartir el correu en avió amb la companyia Laécoère Aéropostale, que va obrir rutes per tot el globus. Abans de travessar l'Atlàntic en la ruta de Sud-amèrica, es va estrenar en la línia Casablanca-Dakar, on «a l'avió feia tant fred que es tapava amb unes quantes capes d'abric», apunta Sís, i quan va estar a càrrec d'un aeròdrom a cap Juby, al Sàhara, va viure en soledat en una cabanya de fusta. L'experiència d'aquells anys la va reflectir a El aviador (1926), Correo del Sur (1929) i Vuelo nocturno (premi Fémina 1931, portat al cine amb Clark Gable).

Quan l'aerolínia va fer fallida, va exercir de periodista al Vietnam, Moscou i Espanya (va passar per la Barcelona de la guerra civil) i la seva escriptura va seguir fructificant, sobretot, amb Tierra de hombres (National Book Award i Gran Premi de l'Acadèmia Francesa 1939) i Pilot de guerra, sobre els seus reconeixements aeris el 1939 i 1940, llibre que va enviar firmat a Roosevelt agraint-li que EUA «assumís la gran responsabilitat de salvar el món». Exiliat a Nova York, on no sabia anglès, lluny de la pàtria i acusat per De Gaulle de col·laborar amb el règim de Vichy, se sentia malament. Allà va fer que, amb 43 anys, el tornessin a reclutar per a missions a l'Àfrica i Europa, i allà va escriure El Petit Príncep: amb els seus missatges de tolerància, amistat, pau i ecologia, va ser la manera d'evadir-se a la seva infància. En la dedicatòria, al seu amic Léon Werth, que es va quedar a la França en guerra, recordava: «Totes les persones grans han estat en principi nens (però poques se'n recorden.)» Ell sí.