«Miro de dur més enllà la 'fantasy'»

Brandon Sanderson (Lincoln, Nebraska, 1975) és el Kilian Jornet del gènere fantàstic. Es va fer famós rematant la trilogia La rueda del tiempo del desaparegut Robert Jordan, ja s'acosta a la trentena de llibres escrits sense que la qualitat defalleixi i s'ha embarcat en quatre sèries diferents (Nacidos de la bruma, La guerra de las tormentas, Reckoners i Rithmatist), en què la fantasia voreja la ciència-ficció o els superherois, que publica o publicarà Ediciones B.

­—¿Com ho fa?

-M'agrada molt escriure i quan tinc temps lliure, a part de jugar a videojocs o veure pel·lícules, escric. I no és que sigui gaire ràpid: és que escric deu hores al dia.

-Com altres escriptors del gènere, té una relació molt fluida amb els seus lectors via internet i convencions.

-Els escriptors de la meva generació hem crescut amb internet. Hem de tenir molta comunicació amb els lectors. Antigament, els artistes tenien mecenes que els permetien poder-se dedicar a la seva feina. Avui els mecenes són els nostres lectors. Res els impedeix que arrepleguin d'internet una còpia pirata. I en lloc de fer-ho, ens compren els llibres. Ens donen suport. Sento que és just que els ho agraïm.

-¿Quina relació hi ha entre el joc i els seus llibres? Va escriure Infinity blade, a  Steelheart els personatges tenen poders i nivells com en un joc de rol...

-Vaig créixer amb els videojocs. Vaig comprar la meva Nintendo el 1986. Jugo a jocs de rol. El meu joc preferit és Magic. El gamer és part de mi. Els jocs influeixen en com penso les meves històries. Però els llibres em permeten centrar-me en les emocions dels personatges.

-Vostè ha defensat que la fantasia és un gènere que ha de créixer i madurar. ¿Ho està aconseguint?

-Sí. Tolkien va escriure el primer llibre de fantasia èpica i ens hem passat 20 o 30 anys prenent-lo com a referència. Només en les dues últimes dècades la fantasia ha començat a sortir de l'ombra de Tolkien, a créixer com un gènere adult.

-Però molts autors encara s'estan barallant amb Tolkien. Martin, amb cinisme i crueltat en comptes d'idealisme, Rothfuss amb dones i joglars en lloc de reis i guerrers...

-És una manera lúcida d'analitzar el que estan escrivint. Intenten donar un altre rumb a llibres que continuen sent en certa manera tolkienians. El que jo miro de fer és buscar quins mons encara no ha mostrat la fantasia. Portar la fantasy més enllà. Vull construir mons de ciència-ficció en els quals tenen lloc històries de fantasia, no pas mons medievals. Vull fer fantasia amb fonaments científics, basada en principis físics que quan es trenquen fan aparèixer la fantasia.

-Aquí hi entren les tres lleis Sanderson de la màgia. Un poder comporta encara més limitacions...

-Intento que els meus llibres tinguin històries sòlides i sistemes màgics sòlids. Amb lògica interna. I els personatges són més forts si han de superar aquestes limitacions.

-Amb El camino de los reyes inicia una saga de 10 llibres. ¿Tants? ¿I no requereix un llarg revolt d'aprenentatge?

-Era el gran llibre que somiava escriure ja de jove. Trigaré 16 anys a acabar la sèrie. I, sí, és una sèrie per a amants totals de la fantasia èpica. Per començar amb els meus llibres suggereixo, als que no ho siguin tant, la meva sèrie Nacidos de la bruma.

-Les seves sèries passen en mons diferents d'un univers. ¿Què és Cosmere?

-Em va influir molt com Asimov va connectar, al final de la seva vida, la sèrie de la Fundació i la dels robots. Però hi havia incoherències. Jo ho vaig voler ja d'entrada: que 34 dels meus llibres acabessin connectats.

-¿El seu últim llibre a Espanya, Steelheart, l'inici de la sèrie Reckoners, també en forma part?

-No, aquest és diferent.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Vol subvertir el gènere dels superherois, amb aquest món en què sembla que només hi ha supermalvats?

-Subvertir és excessiu. Com Kingdom Come o Watchmen miro de mantenir-me dins del gènere però reinterpretant-lo. En aquest cas, què passaria si només gent perversa tingués superpoders. Perquè el poder absolut corromp absolutament.