Atrapats per Àfrica

Àfrica atrau. Quan es tracta de viatjar, Àfrica se'ns ofereix com un continent a part, un lloc diferent en què la gent sol acollir-te amb un somriure, les convencions europees sovint no serveixen per a res, els enormes baobabs exerceixen de catedrals i els lleons, elefants, girafes, rinoceronts i molts altres animals salvatges ens fan sentir, d'alguna manera, com si haguéssim trobat una drecera per viatjar a la prehistòria, a un espai en què l'home té la sensació de ser molt poca cosa.

De totes les Àfriques que tempten el viatger, l'Àfrica Oriental és la que rep més atenció. L'Àfrica Occidental té interès pel paisatge i les diferents ètnies, mentre que l'Oriental atrau per la fauna en majúscula, la immensitat de la sabana, els grans llacs, l'alta muntanya i uns turons entapissats de verd que van fascinar Hemingway. En aquest context, Kenya, Tanzània i Uganda són els països que atrauen un nombre més gran de turistes.

«En el meu cas, Àfrica m'atrau perquè està carregada de sensualitat», apunta Javier Reverte. «Ho diré millor: de sensorialitat. Allà percebo que els meus cinc sentits s'alerten -potser són sis o set-. I això em dóna una vitalitat extrema».

EL 'BEST SELLER' DE REVERTE / El 1996, Reverte va publicar El sueño de África, un llibre de viatges que repassava l'aventura dels exploradors i que va disparar l'interès per visitar la part central del continent. L'hi van rebutjar mitja dotzena d'editorials, amb l'argument que els llibres de viatges no venien, però quan el va publicar Mario Muchnik es va convertir en un best seller sorprenent.

Reverte va completar la seva visió de l'Àfrica amb dos títols més: Vagabundo en África (1998) i Los caminos perdidos de África (2002), que van confirmar el seu amor pel continent.

Els llibres dels grans exploradors, que a mitjans del XIX es van endinsar en el cor d'Àfrica per buscar les fonts del Nil, van ser els primers a explicar com era aquest continent fascinant. Las montañas de la Luna, de Richard Burton; Diario del descubrimiento de las fuentes del Nilo, de John Speke, o els diaris del doctor Livingstone i de Henry Stanley ja són títols mítics.

LA BARONESSA VON BLIXEN / El 1937, la baronessa danesa Karen von Blixen va firmar com a Isak Dinesen el llibre Memòries d'Àfrica, en què relata el seu record dels 17 anys que va viure a Kenya, en una granja pròxima a Nairobi. Ho fa amb tant estil que va aconseguir encomanar el seu amor pel continent. Posteriorment, la pel·lícula del mateix títol, firmada per Sydney Pollack i estrenada el 1985, posaria imatges a les belles paraules de la baronessa i dispararia la febre per viatjar a Kenya.

Kenya va ser el primer dels països de l'Àfrica Oriental que va desenvolupar una infraestructura turística, però en els últims anys Tanzània sembla haver-li passat al davant. «De tots els països d'Àfrica, no tinc dubte», afirma Javier Reverte. «Em quedo amb Tan­zània. Ho té tot: muntanyes com el Kilimanjaro, sabanes immenses, el cràter del Ngorongoro -un dels llocs més bonics del planeta-, l'oceà Índic, selves... I un idioma comú: el bell suahili».

Tanzània és, en efecte, tot un món, encara que Uganda i Ruanda també atrauen turisme gràcies a la gran atracció dels goril·les de muntanya, sobre els quals va escriure la zoòloga nord-americana Diane Fossey, centre de la pel·lícula Goril·les en la boira, de Michael Apted, estrenada el 1988.

Per repassar l'emoció de l'Àfrica dels grans exploradors, no obstant, res millor que un llibre publicat el 1960, El Nilo blanco, de l'australià Alan Moorehead. En ell reuneix amb estil amè i sòlida investigació les aventures de Speke, Burton, Livingstone, Baker, Stanley i companyia per desentranyar el misteri del Nil. Dos anys després, el 1962, completaria la seva visió amb El Nilo azul, un llibre centrat en el naixement d'aquesta branca del Nil al llac Tana, a les terres altes d'Eti­òpia.

Més recentment, qüestionant alguns dels punts de vista de Moorehead, el britànic Tim Jeal ha publicat En busca de las fuentes del Nilo, on aporta una gran documentació sobre la que potser va ser l'última de les grans aventures.

LA VISIÓ DE KAPUSCINSKI / Més enllà d'aquests llibres, el polonès Ryszard Kapuscinski ofereix una visió més pròxima del continent, més d'ara mateix, en llibres com Eben (1998), on recull les seves vivències com a periodista a Àfrica entre 1957 i 1990, i El emperador (1978), on relata la caiguda de Haile Selassie a ­Etiòpia.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Laurens van der Post, un interessant escriptor sud-africà mort el 1996, va escriure diversos llibres sobre les seves expedicions pel continent. En un d'ells, El ojo oscuro de África, exposa una teoria sobre per què ens atrau tant aquest continent. Escriu: «Vaig descobrir que viatjava per Àfrica d'aquella manera perquè així m'acostava als llocs desconeguts del meu propi esperit (…). L'home modern, amb la seva penosa sensació d'haver perdut el sentit dels seus orígens, amb el seu agonitzant sentiment d'estar cada vegada més allunyat de la naturalesa, alienat fins i tot respecte a ella, entén la vida que li ofereix Àfrica com si fos un mirall miraculosament conservat davant els seus ulls cada vegada més enfosquits. En aquest gran mirall fet amb el vidre del temps, l'esperit intemporal es contempla fixament i així pot, si en efecte pogués, redescobrir el jo natural».

Àfrica ens ofereix el que apunta Van der Post, ni més ni menys que contemplar un espectacle bellíssim i, al mateix temps, una mirada que ens porta a l'interior de nosaltres mateixos.