1714, arengues i arguments

El famós missatge que va enarborar Nelson per llançar a l’atac els seus vaixells a Trafalgar deia: Anglaterra espera que cada home compleixi la seva feina. Un senyal similar devia arribar als responsables de tots els museus catalans, que han inclòs a l’uníson exposicions temporals al voltant de la presa de Barcelona pels borbons el 1714. No n’hi ha prou amb tot l’estiu per visitar les mostres que preparen el cos i l’esperit per a la commemoració del pròxim 11 de setembre. Però seria una llàstima que la saturació fes que passessin desapercebuts els elements de reflexió, i algunes sorpreses, que moltes d’elles contenen.

L’acció combinada del programa expositiu del tricentenari destrueix fins als fonaments (i convincentment) la jacobina interpretació de la guerra de la successió com un mer conflicte dinàstic jugat en les altures, que va liquidar institucions caduques i va portar a Catalunya la modernitat. Algunes compleixen la seva funció més enllà del que exigeix el deure, amb discursos que desemboquen sense excessiva subtilesa en la diada del 2012, la Via Catalana i la consulta com la gran revenja pendent, i exageren la unanimitat dels catalans i el grau d’animadversió catalano-castellà.

Altres ofereixen interessants aportacions alternatives. I n’hi ha que, directament, se solapen. Ni hi ha tants enfocaments diferents possibles ni sembla que els dos comissariats de la commemoració, el de la Generalitat i el de l’Ajuntament de Barcelona, s’hagin coordinat sempre. Vegem-ho repassant vuit de les principals exposicions obertes al públic.

EL BORN ‘FINS A ACONSEGUIR-HO!’

Excitant la moral de les tropes

Fins a aconseguir-ho! (Donec perficiam, el lema de la guàrdia catalana del pretendent austriacista Carles III), l’exposició central sobre el setge de 1714, al Born Centre Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, més que una exposició és una haka, aquella dansa guerrera maori que els jugadors de rugbi neozelandesos interpreten per sortir com a motos al camp de joc. De l’exposició encarregada al professor Francesc Xavier Hernández Cardona, centrada en el fins ara poc estudiat aspecte militar del conflicte, amb audiovisuals plens de pólvora, crits, baionetes i caiguts, se surt, per poc que un estigui sensibilitzat, disposat a votar fins a sis vegades sí el 9-N.

L’exposició se centra només en «la guerra dels catalans» quan després de la retirada aliada el 1713 «Catalunya va quedar abandonada a la fúria del Borbó» i es produeix «un xoc d’Estats». Un actor declama el discurs de Manuel Ferrer, que va ser decisiu per decidir-se a emprendre la resistència a ultrança contra «la vanitat i violència dels castellans» que volien «utilitzar els catalans com van fer patir els índius».

Les reconstruccions del setge fan entendre com mai ningú ho havia aconseguit fins a quin punt la resistència va ser heroica, però l’exposició no s’atura en matisos a l’hora d’assumir una única interpretació del que va succeir: rescata les oblidades unitats militars catalanes però al preu de menysvalorar la milícia cívica de la coronela, en un parell d’ocasions prefereix qualificar els atacants com a «espanyols» i «francesos» abans que borbònics i la conclusió final és que «amb la caiguda de Barcelona arriba el final de l’Estat català». Queden pocs dubtes del significat implícit d’aquest fins a aconseguir-ho!.

EL BORN. PEDRES I PERSONES

Contra el tòpic de la decadència

Basada en els treballs de l’historiador Albert García Espuche i els resultats de les excavacions a la zona zero del 1714, l’altra exposició del Born, Barcelona 1700. De les pedres a les personis, dóna el contrapunt civil. La tesi principal: Barcelona no va prosperar el segle XVIII perquè la modernitat borbònica li va fer deixar enrere tres segles de decadència, com molts historiadors han sostingut, sinó que era una ciutat amb un sistema de govern local obert a la participació ciutadana, una economia dinàmica basada en l’exportació i el comerç, que estimava la música, el joc, la xocolata, el tabac, vestir bé... En definitiva, el 1714 va ser un trauma que una Barcelona «atacada i mutilada» va saber superar. Si l’anterior exposició amb la qual comparteix escenari acaba parlant de l’inici d’«una llarga nit» per als catalans, aquesta reconeix que després de la repressió i la reconstrucció «la ferida de la guerra queda enrere i s’entra en una època nova».

EL TINELL. ‘EL MÓN DE 1714’

Peons en un joc internacional

Les exposicions que han depès del Museu d’Història de Barcelona (Muhba) són potser les que ofereixen contrapunts més matisats. Situada al Tinell, El món de 1714 situa el conflicte en el seu context internacional. Catalunya pren com a referents el parlamentarisme d’Anglaterra i Holanda, els seus socis comercials, davant la concentració de poder dels monarques borbònics. Però el conflicte només esclata quan aquests dos països decideixen aturar els avanços de França a Amèrica i Flandes. I en aquesta partida de cartes internacional els catalans són utilitzats pels aliats com a cavall de Troia, igual que els francesos ho van fer amb els rebels hongaresos i els jacobites britànics. I com ells, van ser abandonats a la seva sort (encara que un canvi de rei va fer que el 18 de setembre de 1714 Anglaterra decidís, tard, enviar una flota d’auxili a Barcelona que, quan l’objectiu dels catalans ja havia passat a convertir-se en república protectorat britànic o austríac, ho podria haver canviat tot). En els materials de l’exposició es pot entendre un altre punt moltes vegades oblidat. La guerra va ser realment popular, en defensa de «la pàtria y llibertat», però el verdader odi es dirigia als francesos. «Deu nos guard del mal francés (...) la gavatxa escòria», diu la propaganda del partit vigatà, que en canvi afegeix: «Obrem com a bons amichs cathalans y castellans».

SANTA ÀGATA. ELS MONESTIRS

Monges i famílies en tots dos bàndols

Una altra producció del Muhba (i de les monges benedictines catalanes), a la capella de Santa Àgata de la plaça del Rei, Monestirs urbans en temps de guerra no només mostra com dos convents situats en primera línia, Santa Clara (a l’actual estany de la Ciutadella) i Sant Pere de les Puel·les, van patir els rigors de la guerra. L’anàlisi de les relacions familiars de les monges permet entreveure la «divisió interna que van viure les elits catalanes», encara que la gran majoria va ser austriacista. Les monges de Santa Clara pertanyien a 11 grans famílies. Els Sentmenat, felipistes. Els Despujol, Areny, Dusay, Josa i Llupià, austriacistes fins que el 1713 van rebutjar la decisió de seguir lluitant i es van acollir al perdó de Felip V. Els Padellàs, Santjoan, Novell, Montaner i Mata van lluitar fins al final. Un 1/5/5 que, segons sembla, és bastant representatiu.

EL PI. ‘COMUNITAT ASSETJADA’

La vida de cada dia en una parròquia

Una petita mostra a la cripta de l’església del Pi exhibeix, a partir del ric arxiu parroquial, com es va viure la guerra en el dia a dia. Recolzant primer les autoritats felipistes, després les austruacistes, posant en marxa obres de caritat durant el setge, muntant canons al campanar i patint la dura postguerra. «El suport al rei de la casa d’Habsburg no només no millorarà la seva situació sinó que acabarà d’enfonsar el món que els costums havien construït».

MUSEU DE LA MÚSICA

Cançons de cort i de guerra

Els museus dedicats a l’art més que a la història i la societat també hi han posat el seu gra de sorra. Però mentre que el MNAC, amb la seva exposició sobre el més destacat pintor català de l’època, Viladomat, se cenyeix estrictament a l’àmbit artístic, el Museu de la Música de Barcelona relaciona música i guerra en una de les exposicions més amenes de l’oferta del tricentenari, Les músiques dels 1714. Per començar, l’exposició mostra el canvi que es va produir pel doble efecte de la influència francesa i la cort reial de Carles III a Barcelona: la substitució de tradicions de música i dansa locals, que van acabar folkloritzades, per les franceses i italianes. 

Notícies relacionades

El partit de tornada del Tricentenari del 1714

Albert Sánchez Piñol: "El 12 de setembre del 1714 no s'ha explicat"

Amb gràfics interactius i audicions es repassa la presència de la música a la cort (es va representar per primera vegada òpera), al port (el ball cumblé d’aire americà), a les desfilades militars (els gitanos de la ciutat eren els músics de la coronela), a les esglésies (amb composicions sacres de doble ús, ara felipistes, ara austriacistes), als carrers i salons...

Algunes joies. Les cançons de propaganda austriacista (tres grans temes; la defensa de «la llibertat» i l’odi al virrei Velasco, «més mal homa que Mahoma» i a tot francès, sense distinció), el verdader origen del Cant dels ocells (una cançó en què tots els ocells cantaven l’arribada de l’àguila imperial de Carles III) i la pervivència de la memòria popular de la guerra i la derrota en cançons com Bach de Roda, Mambrú o fins i tot El gegant del Pi, de probables orígens militars.