L'infern txetxè

Només les bales van poder silenciar la veu de la periodista russa Anna Politkóvskaia. Quatre, disparades amb una Makarov IZH amb silenciador quan anava a pujar a l'ascensor de casa seva a Moscou el 7 d'octubre del 2006. Flagell del poder de Vladímir Putin, va denunciar en els seus esmolats articles, més que incòmodes per al president rus, les tortures, desaparicions, violacions, saquejos i assassinats a Txetxènia que les tropes russes, i l'Administració de Grozni recolzada per Moscou, infligien a homes, dones, nens i fins i tot soldats que es negaven a complir ordres d'execució o tortura, o pretenien denunciar-ho.

Vuit anys després, aquest juny, han estat condemnats a cadena perpètua dos dels cinc pistolers culpables de l'assassinat de Politkóvskaia, un crim que feia pudor d'encàrrec i d'uns responsables impunes i a l'ombra.

Amb la crisi ucraïnesa mantenint-se en ple apogeu, el dibuixant sard d'ascendència russa Igort (Càller, 1958) publica a Espanya el seu particular homenatge a la periodista: Cuadernos rusos (Salamandra Graphic), amb unes vinyetes, esgarrifoses, sinistres i reals pinzellades sobre els horrors de, com explica el subtítol, aquella guerra oblidada del Caucas, que són fruit de dos anys recorrent països de l'ex-URSS. En aquell viatge, l'autor, fusionant-se entre la gent del carrer, va parlar amb persones pròximes a la reportera i va recopilar testimonis de víctimes, i va sentir sovint «el perill» d'intentar saber més sobre Txetxènia. La intenció del còmic era informar sobre la «democradura» de Putin, sobre «les mentides, la propaganda i la desinformació d'aquest Govern», un «imperialisme que porta directament a les atrocitats i la violació dels drets humans», explica Igort via correu electrònic.

«Crec que el treball de Politkóvskaia és un bon mirall per reflectir la societat russa actual. Un país liderat per un home fort que no dubta a utilitzar la violència i abusar dels drets humans si és necessari per als seus propòsits. Això és una cosa que nos-

altres, els ciutadans europeus, hauríem de saber sobre la política, que hi ha un alt nivell d'hipocresia. Hem de reflexionar sobre això -opina-. I el que més admiro d'Anna és la seva força, la seva postura ètica davant aquella hipocresia que volia desemmascarar. I, per descomptat, la seva humanitat, la seva capacitat de com-

prendre, escoltar, lluitant contra una cosa que era molt més gran que ella. Fins i tot sabent que podia tenir un mal final no es va fer enrere. És una característica dels grans éssers humans, de les grans ànimes». 

Igort recorre reveladors episodis vitals de la periodista: la seva mediació en l'assalt txetxè al teatre Du-

brovka de Moscou, el 2002, que després de la intervenció del Kremlin es va saldar amb desenes de morts; l'enverinament que va estar a punt de costar-li llavors la vida, que va patir a l'avió quan es dirigia a informar de l'atac a l'escola de Beslan, el 2004, que també va acabar en matança; o la seva retenció, amb interrogatoris i simulacre d'execució inclòs, durant diversos dies en una base militar russa, que li va causar malsons durant setmanes.

L'autor, en el seu anterior Cuadernos ucranianos, on parlava de l'epidèmia de fam dels anys 30, Txernóbil, la brutal ocupació nazi i la dictadura de Stalin, ja va recórrer a testimonis reals. «El meu objectiu és donar veu a aquells a qui els neguen el dret a parlar, donar-los l'oportunitat d'explicar la seva història, una història que nosaltres, els occidentals, hem ignorat durant molt de temps. Però si volem entendre el que està passant aquests dies a Rússia i a Ucraïna necessitem conèixer quina és la visió imperialista de Putin», avisa Igort, que no es considera «politòleg ni sovietòleg» sinó un «narrador» que busca «la humanitat que envolta la notícia».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Litvinenko, enverinat

No falten al llibre col·laboradors i amics de Politkóvskaia també amenaçats i assassinats per defensar torturats i famílies de desapareguts -l'advocat Stanislav Markétov i la becària Anastàsia Baburova, que treballaven, com ella, a Nóvaia Gazeta, tirotejats al mig del carrer, o l'exagent rus Litvinenko, enverinat amb poloni radioactiu-. Però, sobretot, són presents amb els seus brutals relats les víctimes, que com va mostrar la periodista en els seus textos, «estan als dos costats, també entre els botxins». Documentada mèdicament hi ha entre els soldats russos la síndrome txetxena: l'addicció a la violència gratuïta i desmesurada. «Aquells nois que van anar a la guerra havien crescut amb mites americans com Schwarzenegger o Stallone i van tornar devastats per la violència, tant com els civils, que l'única culpa que tenien era haver nascut allà». «De l'infern txetxè no se'n surt indemne», sentencia.