La rumba perd el rei

Debatre amb ell sobre les arrels de la rumba catalana era com un partit de frontó. Ja ho va deixar clar en una de les seves cançons: Soy la rumba. I fi de la discussió. Però, fossin com fossin les coses en la prehistòria d'aquest gènere popular d'arrels gitanes, Peret va ser qui li va donar una forma moderna, amb la seva tècnica característica de guitarra i palmes, i qui el va universalitzar amb un repertori trencador. Cançons que, si bé poden tenir, en ocasions, un aspecte frívol, festiu, solien amagar trames de crònica social i apunts costumistes, a vegades atrevits, que ens parlen d'una era i d'un perfil humà, el gitano català de barri, sempre amb la picaresca i la murrieria a punt i la seva vida accidentada.

Peret ens va deixar ahir al migdia a la Clínica Quirón, hores després que corregués una notícia precipitada, sorgida del seu entorn, que en va anunciar la mort abans de temps. Feia gairebé un mes que havia fet saber que patia un càncer, malaltia que ja va afrontar fa quasi una dècada i que portava amb el seu bon humor secular: en el seu comunicat advertia que «és preferible riure a plorar», evocant una de les seves cançons.

Tot i que va néixer a Mataró (24 de març de 1935), Pere Pubill Calaf va créixer a Barcelona, al carrer dels Salvador, a prop del de la Cera, però l'activitat del seu pare, venedor ambulant, el va portar per mig Catalunya, sobretot la comarca d'Osona, i Mallorca. Venien teixits. «I enredant per allà, / i enredant per aquí / D'aquesta manera / em va pujar a mi», va revelar a El mig amic, la seva primera cançó en català, que va burlar la censura tot i involucrar guàrdia civils en les seves tèrboles aventures de compravenda. Tot just era un adolescent quan va formar parella amb la seva cosina Pepi a Los Hermanos Montenegro, baptisme escènic al qual va seguir una progressió de la tècnica guitarrística que, anys després, va conduir a la creació del seu patró rumber, basat en el ventilador, com el va batejar Gato Pérez als 70.

ESTIL ÚNIC / Era ja al voltant de 1957 quan Peret va desenvolupar aquesta tècnica en les seves actuacions a Calella i al Villa Rosa (futur

Moog).Un batut rítmic que bevia del rock'n'roll d'Elvis Presley i Tommy Steele, i del mambo de Pérez Prado, al qual va afegir un guitarreig heterodox, amb les cordes pressionades suaument, amb notes que emulaven els metalls de la música tropical, així com el toc de fusta com a percussió. Sumant a la recepta unes palmes no pròpies del jaleo flamenc, sinó que condicionaven la cadència de la cançó.

Les primeres peces que va gravar van ser Ave María Lola i Recuerda, en un epé del 1962, que va anar seguit de La noche del hawaiano, previ al salt a Madrid, contractat pel tablao El Duende. Els seus repertoris van fondre creacions pròpies i adaptacions de cançons llatinoamericanes com El muerto vivo («No estava muerto, estaba de parranda...»), del colombià Guillermo González Arenas. I el gran èxit d'Una lágrima, de Manuel Monreal, el 1967, que va precipitar l'assalt rumber de les discoteques. Aquell any, Peret es va presentar al Midem, la fira discogràfica de Cannes.

No es movia sol, sinó en companyia dels seus rumbers, entre ells Toni Valentí, el Tio Toni (que ens va deixar el 3 d'agost) i, des dels primers 70, Peret Reyes. Ells el van seguir en cançons com El gitano Antón, Mi santa, Bo-rriquito (sàtira dels cantants que imitaven els ídols anglòfons), la incursió en la llengua romaní de Xaví i la descarada Saboreando («El portero de mi casa / dice que yo no trabajo, / que le pregunte a su hija / cuando la tengo debajo»). També van estar amb ell, a Brighton, el 1974, en aquella enrarida cita eurovisiva, amb l'execució de Puig Antich en l'ambient, que va catapultar ABBA. La seva rumba es va convertir en fórmula d'èxit sense perdre les arrels i buscant una sintonia moderna, pop, oberta a arranjaments de rock i funk precursors del so gypsy de Las Grecas i altres, amb aliats com Josep Maria Bardagí, Juan Pardo, Fernando Arbex i Juan Carlos Calderón.

RETORN AMB PODER / El 1983, després d'una experiència de revelació mística, Peret va deixar la música per ingressar a les files de l'Església Evangèlica de Filadèlfia. Va tornar amb No se pué aguantar i la seva sonada actuació en la clausura de Barcelona-92, amb Los Manolos, dedicant a la ciutat un èxit de maduresa, Gitana hechicera («Barcelona és poderosa / Barcelona té poder»).

Reivindicat per una escena renovada i amb accents mestissos (Rey de la rumba, el 2000, el va unir amb Ojos de Brujo, Macaco, Estopa...), homenatjat per Serrat i Sabina el 2007 (el van convidar a cantar El muerto vivo al Sant Jordi), Peret exercia de clàssic totèmic, preocupat per la salut de la rumba catalana (no tolerava que la confonguessin amb la flamenca ni amb la salsa) i receptiu a les inquietuds del país (va cantar al Concert per la Llibertat del Camp Nou, el 2013). Protagonista de dues biografies firmades per Cèlia Sànchez-Mústich i Juan Puchades, havia acabat un disc en català, el primer de la seva carrera, que veurà la llum a títol pòstum. Sempre a punt, sí, per tornar a començar.

Vegeu el vídeo de

Notícies relacionades

El món de la cultura s'acomiada de Peret

Unes 5.000 persones donen l'últim adéu a Peret

Peret amb el mòbil

o a e-periodico.cat