Javier Marías: «Avui veig que de jove em vaig comportar de forma poc acceptable»

Els camins de l'èxit editorial són inescrutables però és evident que Así empieza lo malo (Alfaguara) està cridat a ser un dels llibres més llegits aquesta tardor. Javier Marías, l'autor, ha aixecat una al·legoria moral localitzada el 1980, amb aires de vell melodrama de Hollywood i secrets matrimonials. L'ha tenyit amb la seva cinefília -no en va és nebot de Jesús Franco- i serveix el conjunt amb la seva prosa sinuosa i digressiva, cent per cent Marías, aquí més addictiva que mai ja que es dirigeix al galop a un final d'alta intensitat literària.

-En general totes les seves novel·les van d'allò particular a allò general. ¿És per això que els secrets inconfessos d'un matrimoni són el reflex de la taula rasa amb el passat que els espanyols van establir en la transició?

-Aquesta és una qüestió sobre la qual he pensat molt, tot i que no hi tingui una postura clara. Fa molta ràbia que no s'hagin castigat les coses atroces que els nacionals van fer durant la guerra civil, però el cert és que no es podia, perquè l'únic que tenia les armes aleshores era l'Exèrcit franquista. En la meva novel·la un personatge diu que no és factible portar mig país al banc dels acusats. A canvi d'això, hem tingut durant gairebé 40 anys un país gairebé normal, amb eleccions, alternança en el poder, sense censura. ¿Cal recordar que fins llavors els períodes de llibertats es comptaven per triennis?

-Molta gent va qualificar aquella mena de pacte de baixada de pantalons.

 

-I és clar que ho va ser, però no hi va haver cap altre remei. I la claudicació, relativa, perquè les corts franquistes van accedir d'una forma inversemblant a fer-se l'harakiri.

-¿I així vam començar a ser un país desmemoriat?

-Bé, hi va haver gent que no és que no tingués memòria sinó que havent estat complaents amb el franquisme, van començar a inventar-se biografies de fictícies resistències.

-A la novel·la hi esmenta concretament un pintor i un filòsof.

-Això ho diu un personatge.

-Però són fàcilment reconeixibles. 

-¿Ah, sí? ¿Qui és el pintor?

-¿El pintor podria ser Tàpies i el filòsof, Aranguren? 

-Jo no diré res que la novel·la no digui. Però bé, és veritat que no hi va haver confessió per part de gairebé ningú. El meu pare acostumava a dir que no creia en les transformacions polítiques d'un dia per l'altre. Si veig recórrer un camí a algú, m'ho crec. Com en el cas de Dionisio Ridruejo, que ho va fer molt aviat i corrent un enorme risc. Però altres no ho van fer.

-¿Hi ha records seus dels anys 80? No el veig resseguint la movida.

-No és una novel·la d'ambientació però és veritat que només va poder passar als 80, quan el divorci encara no havia arribat. Llavors el rancor era l'argamassa per mantenir la gent unida.

-Aquesta seria, per tant, una novel·la sobre l'infern matrimonial relatada per un solter recalcitrant. 

-Sóc solter, sí. He tingut les meves parelles, però una convivència continuada, gairebé mai. Se suposa que els novel·listes hem de tenir imaginació i capacitat de percepció. I, com deia el meu pare, no cal ser gallina per descriure un ou.

-La figura del voyeur, aquell narrador que està a prop dels fets però no els protagonitza, abunda en les seves novel·les. ¿El voyeurisme seria una bona definició de la seva escriptura?

 

-De la meva i de la de qualsevol escriptor. Si un s'atura a pensar, llegir novel·les i veure pel·lícules és una activitat voyeurística. El més extraordinari que té la novel·la és que moltes vegades la sentim amb més intensitat que el que ens explica un amic.

-En la relació del jove narrador i secretari amb Muriel, el marit i director de cine, hi ha ressons de la seva amb Juan Benet. Ell l'anomenava jove Marías.

 

-Muriel seria una barreja impossible de Benet i del meu oncle Jesús. I porta un pegat.

-Com John Ford  i tants altres autors del Hollywood clàssic.

-Sí, però també té un caràcter simbòlic, perquè no hi veu, o no hi vol veure, amb claredat.

-Respecte a la joventut, no hi ha en la novel·la una mirada complaent. La gent sol contemplar el passat amb nostàlgia. ¿Vostè no?

-Un no s'ha d'enganyar pensant que la joventut és un període daurat. Ho és en algun moment, en alguns aspectes, però en altres és bastant rufianesca.

-¿Hauria pogut escriure una novel·la com aquesta abans o necessitava la maduresa que té ara?

 

-Suposo que la necessitava. La meva pròpia joventut no sempre va ser agradable. Em vaig comportar d'una forma que avui no em semblaria acceptable. Res de molt greu, però sí que hi va haver coses d'utilització, de fort egoisme. Recordo que quan va morir la meva mare jo tenia 26 anys. I és clar que va ser un cop terrible, però no té ni punt de comparació al que vaig sentir amb la mort del meu pare quan jo tenia més de 50 anys. En la mort de la meva mare, a qui trobo a faltar molt, estava massa ocupat amb la meva pròpia vida, posant-la en marxa, construint-la, patint penes d'amors. És l'egoisme fàcil dels joves. En canvi en la maduresa, això té una altra dimensió.

-A partir dels 50 t'enfrontes a la mortalitat. ¿És això?

-Bé sí, tot i que el cert és que jo hi he pensat sempre, en la mort.

-Potser m'equivoco però diria que aquesta és la seva novel·la amb escenes sexuals més explícites. 

-Pot ser que sigui la que té més erotisme perquè sobrevola la novel·la sencera. Però és que és un dels seus temes: com el desig a certes edats s'imposa a qualsevol consideració o cortesia.

-I parlant de cortesia, sorprèn el llenguatge groller que es fa servir en l'escena eròtica crucial. I més en l'exquisit Marías. 

-Això es correspon amb el que pensa un home i per al pensament no hi ha testimonis. Un home no es diu a si mateix: estic fent l'amor, ho pensa en termes una mica més grollers.

-¿Escriure una escena eròtica no és entrar en un terreny molt relliscós?

 

-No relliscós, espantós. O bé es cau en la cursileria, o bé s'és groller, o bé, si intentes ser neutral, s'acaba sent obstètric. Les meves escenes de passió carnal acostumen a ser estranyes, perquè intento no caure en aquests errors. No sé si ho aconsegueixo, però habitualment no hi sol haver gaire detall. La majoria de vegades no hi ha altra cosa que un lleu contacte.

-La sexualitat ha impregnat també l'habitual aparició del professor Rico, a qui dibuixa com un veritable conquistador. 

-Li agrada jugar a aquest joc, saber que pot estar perfectament amb una dona determinada encara que no necessiti consumar-ho. Tot i que, em consta, està molt enamorat de la seva dona.

-A Francisco Rico, que en aquesta novel·la més que un extra amb línia és un secundari de luxe, el diverteix comportar-se en la vida real com el personatge de les seves novel·les. 

-Aquesta vegada em va demanar que el fes sortir més. I ho he fet així únicament perquè quadrava en la novel·la. L'altre dia a la ràdio em van posar una gravació en què ell deia: «Javier Marías, el molt cabró, veig que em fa sortir molt amb l'esperança que llegeixi la novel·la. ¡Doncs va ben llest!». A mi Rico em sembla molt graciós, però sé que no tothom pensa el mateix.

-S'ha resistit fins ara a parlar de Catalunya, tot i que vostè hi ha estat molt vinculat. En el seu últim article i primera incursió en el tema parla de por.

 

-Deia que si jo fos català estaria aterrit. I encara que la gent és molt lliure de voler el que vulgui, no s'atura a pensar a qui li interessa que Cata-lunya es converteixi en un vedat tancat, perquè quedaria, i això és un fet, fora de la Unió Europa durant anys.

-Catalunya se sent agreujada. 

-I és cert, però em fa la sensació que això s'està utilitzant per tapar la política extremadament de dretes de CiU i també d'Esquerra, que d'esquerra no en té més que el nom.

-Dijous es farà públic el Nobel de Literatura. El seu és un dels noms de les quinieles.

 

-¿Les quinieles de qui, d'un grup de bojos apostadors anglesos? Això no té el més mínim crèdit. Estic en aquestes llistes com hi és el Tato o la Chelito.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

-Se m'acut que com que els acadèmics no tenen lector d'espanyol poden recórrer a les seves traduccions en anglès. I els llibres de Marías deuen sonar molt bé en anglès. 

-També estic traduït al suec. Però els meus llibres en anglès sonen millor que en espanyol perquè tinc una traductora excel·lent.