L'oval de l'art català

«Agraïda però requereix esforç». És l'avís per a navegants que envia Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), als potencials visitants de la nova exposició que el centre presenta, fins a l'11 de gener, i que té com a protagonista Perejaume. Agraïda per la bellesa que exhibeix: «Coses molt boniques que desprenen emoció. Està molt bé això de poetics and politics, però també està bé reivindicar la bellesa dels objectes, d'un dibuix minúscul de Miró», apunta. I esforç per la complexitat de la proposta: «Material dens, espès i una mica forestal», a parer del mateix Perejaume, que explica la visió extremadament personal i poc ortodoxa que l'artista santpolenc té de l'art català. De manera que Maniobra de Perejaume, així es titula la mostra, se centra en la presentació de 130 peces -des de pintures fins a jocs populars, passant per informacions meteorològiques, estampes religioses o fragments poètics-, que porten la firma de creadors de diferents disciplines (Joan Miró, Jacint Verdaguer, Eduard Fontserè o Cèsar Martinell, entre d'altres) i que recorren la tradició artística del país, des del barroc fins a l'actualitat.

Un recorregut que no té res a veure amb l'academicisme o la historiografia, més aviat tot al contrari. Aquí l'itinerari el marca la imaginació i la capacitat creativa de Perejaume: «A vegades les obres s'agrupen per una anècdota, una intuïció, un fil que potser té una importància relativa però que la fe i el fervor acaben convertint en corda», afirma. I a Maniobra de Perejaume aquesta anècdota o intuïció són «les formes ovalades, d'origen tubular, bulbós, astronòmic o corporal» que l'inclassificable artista afirma que es repeteixen constantment en la creació del país des del segle XVII. Per corroborar-ho, hi ha, per exemple, la talla de La Mare de Déu Assumpta que al segle XVII va realitzar Francesc Santacruz, alguns dels esbossos que Salvador Dalí va fer per a La metamorfosi de Narcís i La persistència de la memòria, i un detall exageradament ampliat de l'escala que Josep Maria Jujol va projectar per a Can Negre, que a la mostra es confronta amb un tríptic que Pablo Palazuelo va pintar, a Mallorca, l'any 1964.

DEL TACTE AL PAISATGE / Però les obres, a més de compartir afinitats, com la de la forma ovalada, s'encomanen -«per això es presenten sense marc, per facilitar el contagi», explica Perejaume- i d'aquesta transmissió en surten noves relacions, com la del tacte: el sentit utilitzat per Joan Miró per pintar uns dibuixos, inèdits, durant les classes de Francesc Galí; i el sentit pel qual assumien les virtuts de la imatge a la qual feien referència els exvots en forma de cinta del segle XIX, també presents a l'exposició.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El paisatge és una altra de les desviacions del camí de formes ovalades que Perejaume traça en la història de l'art català. Aquí, dos arxius aparentment inconnexos apareixen junts: les fotografies que el meteoròleg Eduard Fontserè va realitzar per al seu Atles universal de núvols i les imatges que Cèsar Martinell va fer dels altars barrocs en vistes a la seva Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Dos paisatges diferents però que en última instància també comparteixen formes: les el·lipses pròpies del barroc que també apareixen als núvols i en el fum que va sorgir d'aquests altars al cremar durant la guerra civil.

Aquesta revisió, relectura o aproximació tan personal que Perejaume fa de la tradició catalana converteixen l'exposició en una obra en si mateixa. «Maniobrar és un intent d'utilitzar les obres existents per crear-ne una de nova», afirma. De manera que la mostra permet a l'autor dels plafons del sostre del Liceu exposar per primera vegada al MNAC i al museu obrir-se una mica més a l'art del segle XX.