La vareta màgica de Pepe

«És una de les historietes més difícils, que més feina m'ha costat i en què més m'he involucrat personalment de totes les que he realitzat a la meva vida». Així se sincera el veterà i bregat Carlos Giménez (Paracuellos, Malos tiempos, Barrio, Dani Futuro...) en l'epíleg del cinquè volum de Pepe (Panini), la seva magna biografia en còmic del singular dibuixant de Vampirella, José González (1939-2009), «sempre simpàtic, agradable i generós, sempre encantador, sempre desitjat, però sempre sol»; «el geni irritant», com l'anomenava Josep Toutain, que va vetllar per ell tota la seva vida i que com a editor de Selecciones Ilustradas, el llegendari planter de còmic de la Barcelona dels anys 60 i 70, li va obrir les portes de l'èxit a Anglaterra i als Estats Units.

«Dubto molt que cap biògraf s'hagi involucrat emocionalment en un personatge tant com jo ho vaig fer amb Pepe», confessa Giménez, que des que fa dos anys va publicar el primer volum, i després de bussejar en els seus propis records d'amic i col·lega i recollir testimonis directes en 30 cintes gravades, ha sentit «pena» i s'ha emocionat «fins a plorar», vivint la vida d'una altra persona, «plena de sentiments, fracassos, soledat, èxits, joventut, vellesa i mort».

La culminació d'aquest extenuant homenatge sobre «possiblement l'artista que va dibuixar les dones més belles» coincideix amb la publicació a Planeta DeAgostini, per primera vegada juntes, de totes les historietes de la Vampirella de González, aquella sensual, hipnòtica i inquietant extraterrestre arribada del planeta Drakulón, que ell va convertir en icona i en un model per a la professió.

Van ser aquelles «noies de Pepe», que tots els dibuixants imitaven i copiaven, les que li van obrir amb 15 anys les portes del còmic, quan van cridar l'atenció de Toutain dos dibuixos a llapis, de Marilyn Monroe (el seu ídol, que reproduiria desenes de vegades) i Gina Lollobrigida, a l'aparador d'una sastreria. Retrats que ara la néta dels amos ha cedit com a part dels valuosos apèndixs -fotos, dibuixos i testimonis- que completen la biografia.

Segons Giménez, era «un geni amb la mandra del mediocre», amb un «talent il·limitat» i innat, memòria fotogràfica (podia reproduir persones, objectes o sons anys després d'haver-los vist o sentit). «Un home ple de llums i ombres, un artista tan extraordinari com mancat de pretensions i ambicions, un ésser genial que podia haver vist el seu nom escrit amb lletres d'or en qualsevol faceta artística que s'hagués proposat però que, intencionadament, sempre va caminar en direcció contrària a l'èxit». Com que tot li resultava fàcil i natural, aviat s'avorria i perdia l'interès.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Els seus alts i baixos, els seus deutes, la seva generositat sense límit, l'abandonament en què es va enfonsar després de morir la seva mare, el càncer, el seu renaixement, l'ajuda d'amics com Toutain (que va exercir de pare i va vetllar per ell fins i tot pòstumament...) i les seves anècdotes, com quan va desertar de la mili i es va salvar del càstig pintant un retrat al capità general. De tot es fa ressò Giménez. No obstant, accedir a la seva obra i a la seva vida de dia no significa conèixer la cara que sempre va guardar per a si el «captivador però inaprensible» Pepe, a qui «li va tocar ser homosexual a Espanya en una època en què no era fàcil ser-ho». Era «Jekyll i Hyde», «que després d'una filera de cubates» es transformava en una au nocturna que es fonia tot el que guanyava «en cubates, amistats interessades, perdularis i vividors», explica al pròleg el seu amic i col·lega Manel Domínguez.

Per a Pepe, el dibuix era una forma de guanyar diners per viure les seves nits, que començaven en locals com el Marilyn's -on es transvestia i sortia a l'escenari demostrant la seva genialitat com a showman i cantant, brodant la millor Barbra Streisand, Marilyn o Lola Flores- i acabaven envoltades en el misteri dels carrers. En l'aspecte personal era una tomba, ni els seus millors amics van conèixer els seus sentiments -només el van veure plorar quan va morir Paul Newman- ni els seus amors, si n'hi va haver. «Els homes que a mi m'agradarien són aquells a qui jo no agradaria. A mi no m'agraden els homosexuals... i els molt mascles o tenen nòvia o estan casats», deia. Era «massa lliure i informal» per prendre's seriosament cap relació. «Sempre sol sí, però sempre lliure». I va morir sol, a casa i d'un vessament cerebral, però després de convertir el llapis, com apunta un amic, «en una vareta màgica».