L'edat d'or del trobador

De la seva València natal a Barcelona, on va arribar amb mesos de vida, entre bolquers, i d’aquí a París, Sant Sebastià, Perpinyà i de nou, el 1952, a la capital francesa, per tornar a Barcelona, i quedar-s’hi, ja fa dues dècades. Paco Ibáñez, que el 20 de novembre complirà 80 anys en un moment d’intensa activitat, quan la seva veu i la seva guitarra apel·len amb vigor a un sentit crític que no passa de moda sinó, segurament, tot al contrari, ha anat a parar finalment a Catalunya per establir-s’hi després del seu periple vital.

Músic i humanista d’ampli espectre, figura compromesa amb causes col·lectives que trenca, des de fa cinc dècades, tots els mesuradors ordinaris, Paco Ibáñez és el trobador i símbol de militància; el divulgador de la literatura que canta en vuit llengües (castellà, català, eusquera, gallec, francès, occità, italià i hebreu) i el treballador a qui els recitals i els projectes mantenen jove, com si l’edat no anés amb ell. En vigílies del seu aniversari posa en marxa Vivencias, un projecte que inclou gires, reedicions discogràfiques i actes acadèmics. L’ocasió ens convida a repassar les facetes d’aquesta figura cultural i cívica al·lèrgica als premis, que, per exemple, el 1983 va rebutjar la Medalla de les Arts i les Lletres oferta pel ministre francès Jack Lang.

LA MÚSICA

El cantautor que va seguir el rastre dels grans

Paco Ibáñez és una veu enganxada a una guitarra des que, quan era un adolescent, es va interessar per l’instrument després de veure grups de gitanos tocant a la plaça Cassanyes, de Perpinyà, on va viure quatre anys després que la seva família travessés la frontera clandestinament. Tocaven peces aflamencades, potser variants primerenques de la rumba, i li van despertar la curiositat. Uns anys després, ja a París, el valencià Francisco Gil li va donar classes, i allà va conèixer dos dels seus referents musicals suprems, els seus «fars», diu ell: Georges Brassens i Atahualpa Yupanqui. I Léo Ferré. Amb tots ells va acabar tenint un gratificant tracte personal. «Els grans, quan els coneixes, no et deceben mai. Si són grans és perquè són sencers, reals; no es tracta d’un mer joc especulatiu», assenyala, fent seva aquella idea segons la qual un gran artista només ho és si, a més, és una gran persona.

Amb Yupanqui va acabar coincidint, dècades després, a Sant Sebastià, on el va homenatjar un grup de bertsolaris, a prop del caserío on havia viscut fins als 14 anys («en una immersió d’eusquera i de muntanyes, i roures, i vaques, i bous»), i a Brassens va acabar dedicant-li un disc el 1979, el que inclou La mala reputación, cançó que feia anys que rodava en directe i que sempre era rebuda amb exaltades ovacions. Com en el seu primer recital a Madrid, Teatro de la Comedia, el desembre del 1969, que pròximament es publicarà per primera vegada en disc. «Al cantar ‘Cuando la fiesta nacional / yo me quedo en la cama igual, / que la música militar / nunca me supo levantar’ va sonar una cridòria enorme. Vaig tornar a començar i, a l’arribar aquí, una altra vegada l’estrèpit. Vaig començar a veure grisos inquietant-se... i inquietant-me. Però sabia que havia de seguir endavant, i a la tercera el públic ja em va deixar seguir», recorda. Va cantar calçant les sabates de Paco Rabal. «Les meves estaven foradades. Jo deia: ‘És igual, si ningú se n’adonarà’, però me les va deixar, i jo hi vaig cantar bé, ¿eh?».

Dalí a la portadaAra es compleix el 50è aniversari del seu primer àlbum, dedicat a textos de Góngora i Lorca, i amb un dibuix de Dalí a la portada. «Una noia que tenia un disc d’acetat, una maqueta, amb cançons meves, l’hi va ensenyar a Dalí a Cadaqués i aquest va dir: ‘Jo vull treballar amb aquest noi’», evoca emfatitzant el to vocal i parodiant el pintor, a qui recorda com «una mica histriònic», i que creu que es va interessar per les seves cançons «per pura amistat amb Lorca». Aquest disc serà reeditat dins del programa de recuperació de la seva obra que s’iniciarà a finals d’aquest any amb els dos primers llançaments, Paco Ibáñez en el Olympia (1970) i Fue ayer (2003), la seva col·laboració amb l’artista plàstic veneçolà Jesús Rafael Soto. 

El primer, el disc gravat en directe a l’Olympia, de París, va tenir sempre una aura especial. Àlbum icònic en el context de l’antifranquisme, l’ambient encès que captura resulta tan significatiu com les cançons. «Aquest repertori és d’un moment, després de l’any 1968, en què hi havia un moviment d’alliberament de la joventut que tot just començava, molt fresc, i es notava una actitud anímica de protesta. L’ambient hi és», apunta el cantautor, que s’enorgulleix d’haver pogut introduir en aquell context polititzat, «en què la gent esperava que jo només cantés himnes i s’havia d’anar a cops de destral», la peça Coplas por la muerte de su padre, de Jorge Manrique. «Una de les cançons més boniques que existeixen». 

EL COMPROMÍS

Un símbol cívic amb recel per les sigles

Ibáñez es va convertir en un fetitxe de la resistència antifranquista i es va relacionar amb tota classe de figures de la clandestinitat política, algunes de les quals estaven cridades a jugar papers més que rellevants en la democràcia. «A París van passar per casa Felipe González, Alfonso Guerra... Van estar dinant, la meva mare els va fer un bourguignon. No sé si se’l mereixien, però, en fi...», recorda amb sarcasme. Malgrat la seva reputació de cantautor compromès, no s’ha volgut vincular mai a cap sigla, i ha mantingut un distanciament escèptic, reservat, amb les diverses famílies de l’esquerra, començant pel mateix PSOE, que ha criticat durament, i seguint pel comunisme i l’anarquisme, si bé a aquesta última la sent més pròxima. En bona part perquè els seus pares van militar en joventuts de la FAI. «Els llibertaris són menys rígids que els comunistes, que són un partit gairebé militar, són com soldats. Sento una simpatia per ells, tot i que quan vaig cantar per als anarquistes de la CGT al Barcelona Teatre Musical els vaig dir: ‘Vinc aquí perquè el meu pare i la meva mare eren anarquistes, i tinc aquesta simpatia, ¡però sempre que no agafeu el poder!’», recorda rient.

Manresa, 1968

El seu primer recital a Espanya va ser a Manresa el febrer del 1968, amb Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i dues espases de l’emergent col·lectiu basc Ez Dok Amairu, Xabier Lete i Mikel Laboa. En un ambient molt carregat i expectant, amb la censura preparada per retallar cançons aquí i allà, en discos i recitals. «Es notava molt que la gent tenia ganes de treure’s de sobre aquell monstre, aquella farsa criminal. La gent t’aplaudia només començar una cançó; era llenya seca, agafava de seguida», evoca. Uns mesos després, el recital de Madrid es va emetre per la ràdio, tota una sorpresa. «Era una època en què intentaven netejar la imatge del país perquè volien entrar al Mercat Comú. L’endemà de l’emissió van sortir militars queixant-se: ‘¿Per a això vam fer la guerra, la croada...?’, es preguntaven». 

I aquell guitarrista inspirat pels gitanos de Perpinyà es va veure convertit en un personatge que mai havia somiat, una icona de caràcter cívic. «El que m’agradava era fer cançons, com Brassens, i amb això anar caminant, però després veus que falta llibertat, i vas prenent consciència política i social. En aquells anys senties un deure, o més ben dit, una necessitat de participar. Ja tenia cançons com A galopar, Me queda la palabra, La poesía es un arma cargada de futuro... Cançons profundes», explica el cantautor, que ha acompanyat amb el seu cant les causes contres les dictadures de Xile i l’Argentina, i contra el xa de Pèrsia. També va participar, el 1988, en un recital d’homenatge a Yoyes, l’exdirigent d’ETA assassinada pels seus antics companys.

En l’actualitat porta la seva aversió al Partit Popular a un punt poc corrent, el de renunciar a actuar als teatres públics dels seus ajuntaments. I qui cregui que no li han arribat propostes d’aquests llocs s’equivoca. I això, a la pràctica, suposa que els seus recitals en aquesta Espanya blava, més enllà de Catalunya i el País Basc, on sí que actua amb normalitat, són infreqüents, i que actua molt més a França que a Castella o Aragó. D’altra banda, el 2011 va actuar a la plaça de Catalunya, davant una concurrència indignada. Un any després, en una entrevista a aquest diari, es va mostrar favorable al dret a decidir a Catalunya i es va declarar «un soldat per al que vulguin els catalans». El 2013 va participar en el Concert per la Llibertat, al Camp Nou, cantant, en castellà, Como tú, un text de León Felipe. «Como tú, piedra pequeña, como tú, piedra ligera...».

LA LITERATURA

La veu que va fer brillar de nou els clàssics

Paco Ibáñez és, en primer terme, la veu dels poetes, el trobador a través del qual més d’una generació s’ha familiaritzat amb textos nobles de diverses èpoques i orígens: barrocs i contemporanis, en castellà o en altres llengües, especialment les romàniques. La voluntat divulgativa ha format part del seu rumb professional. «Sempre he desitjat que la joventut s’impregnés de poesia, i que les cançons els alimentin i els acompanyin tota la vida. Aquest sí que és el gran premi per a mi, i no els altres», assegura.

Després de l’aproximació a Góngora i Lorca del primer disc, el segon, del 1967, va ampliar l’enquadrament amb textos de Miguel Hernández (Andaluces de Jaén), Gabriel Celaya (La poesía es un arma cargada de futuro), Quevedo (Don Dinero), Blas de Otero (Me queda la palabra)... Més tard arribarien els seus clàssics d’Alberti (A galopar), Cernuda (Un español habla de su tierra), l’Arcipreste de Hita (Lo que puede el dinero) i, per descomptat, José Agustín Goytisolo (Palabras para Julia, Érase una vez, Me lo decía mi abuelito). Versos de combat i alts ideals, il·lustrats i sentimentals, que apel·len a les arrels i a la memòria popular. Després d’explorar la literatura castellana va venir Brassens, i més tard la recuperació de la seva infància a Oroitzen, el seu disc en eusquera amb Imanol, on tots dos adaptaven Cesare Pavese i el poeta basc Mikel Arregi. I el 2012, Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos, amb acostaments, nous o revisats, a Pablo Neruda, Nicolás Guillén, Rubén Darío, César Vallejo i Alfonsina Storni. A Neruda el va conèixer personalment a París, el 1970. «Tu has de cantar els meus poemes. La teva veu està feta per cantar les meves poesies», li va transmetre. Anys més tard, Manuel Vázquez Montalbán declarava que les seves adaptacions literàries no havien perdut «el seu sentit fonamental de poesia al servei del coneixement de l’emancipació individual i social», i que seguien sent «una crítica despullada i directa contra els successius enemics d’aquesta emancipació». 

L’ACTIVITAT

Un any ple de recitals, reedicions i actes

El cantautor arriba als 80 sense abaixar la guàrdia, oferint una trentena de recitals a l’any i preparant-se per a un 2015 particularment actiu. El projecte Vivencias es comença a posar en marxa el 15 d’octubre amb un acte acadèmic a la Universitat Autònoma de Barcelona en què es presentarà Historia de la literatura cantada, un programa educatiu al voltant de les seves cançons que es va assajar la temporada passada en instituts del Prat de Llobregat i que aquest any s’estén a les escoles de primària, secundària i batxillerat de tot Catalunya, en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un projecte que entusiasma el trobador, amb una vocació pedagògica sempre desperta. I que, a propòsit d’aquest temari acadèmic basat en cançons en castellà, té alguna cosa més a dir. «És una gran mentida que els catalans rebutgin el castellà; el que exigeixen és que es respecti el seu idioma. Però no he vist mai que els catalans vulguin imposar el català a Madrid o a Astúries», apunta.

Vivencias també és el nom de la seva nova gira, que farà els seus primers passos al teatre de Champs-Elysées, de París (4 de novembre), La Maestranza, de Sevilla (20), el Teatre Nacional de Catalunya, de Barcelona (25) i el Victoria Eugenia, de Sant Sebastià (10 de desembre). Les últimes notícies sobre el tour s’actualitzen a la web oficial del cantautor, www.aflordetiempo.com. Vivencias donarà, finalment, títol al seu pròxim disc, encara sense data ni contingut clar més enllà d’una adaptació del poema Vientres sentados, de Luis Cernuda. Un text amb un fort to insurreccional. «Contra vosotros todos / Contra vuestra moral, contra vuestras leyes / Contra vuestra sociedad, contra vuestro dios / Contra vosotros mismos, vientres sentados». Versos rotunds per a temps convulsos. El combat segueix i seguirà per a Paco Ibáñez.