80 anys plens de swing

El jazz i la cançó transiten per circuits separats, tot i que algunes figures ho han fet tot per acostar-los. Francesc Burrull és dels que creuen que de música només n'hi ha una, tingui l'estètica que tingui. Diu que no li agraden els metrònoms perquè no tenen swing, i d'això, de ritme i ànima, n'hi va haver en abundància dimarts a Jamboree, on va compartir amb els seus amics tres hores llargues de complicitats en honor al seu 80 aniversari, que va celebrar el 18 d'octubre.

Una part de jazz i una de cançó, tot i que els dos imaginaris es van anar creuant. Burrull podria haver-se limitat a contemplar l'espectacle, però va pilotar des del principi la sessió, presentada per Pere Pons, director artístic de la sala. Desperts diàlegs amb Miguel Ángel Cordero (contrabaix) i Josep Martí, Pinyo (bateria), al piano o al teclat electrònic, aliat amb el seu antic alumne Iñaki Sandoval («ara hauria d'anar jo a les seves classes», va ironitzar) o amb Elisabet Raspall, que li va dedicar un sentit I love you.

Cita de gegants

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Manel Camp s'hi va afegir a Les feuilles mortes i va interpretar una delicada peça sense títol inspirada en la seva figura, i Ricard Miralles es va posar melancòlic a Jamboree, de Salvador Font, Mantequilla. El clímax de la primera part el va posar el tàndem amb el contrabaix d'Horacio Fumero i al saxo de Josep Maria Farràs a Lullaby birdland.

Després va venir el Burrull de la cançó, el director musical de Concèntric els 60, el còmplice dels joves Serrat, Llach, Motta... La transició va arribar de la mà de Maria del Mar Bonet a les bluesies Jim i Lover man, que va interpretar amb tota la subtilesa i nocturnitat. Joan Isaac va treure brillantor al format de veu i piano a Estació de França, que el va conduir a unes emotives Torno al sud, de Piazzolla, i Gente humilde, de Buarque i De Moraes. Aquí s'hi va sumar Laura Simó, però el seu moment d'esplendor va arribar més tard, i no ho va tenir fàcil ja que Dolores Mar la va precedir amb una imperativa exhibició de chanson (Que reste-t-il de nos amours, de Trenet) i swing (I'm in the mood for love) amb el saxo de Gaby Ardèvol. Simó es va apuntar al jazz i va guardar per al final les cartes precises per consumar la conquista de la sala: tres clàssics de Serrat, Mediterráneo Cantares i Paraules d'amor; desxifrades al costat del piano de Burrull a la jazzística manera. Unir els dos mons potser no costava tant.