Chucho Valdés, arquitecte i pensador

Si Chucho Valdés ja semblava un fix al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, ara la relació és oficial. I en el seu primer concert com a resident, el gegant del piano cubà es va reivindicar no tant com a intèrpret sinó com a pensador d'un so que avui és la llengua franca del jazz llatí però que fa 40 anys, quan va posar en marxa el grup Irakere, devia sonar a revolució. Amb els seus habituals Afro-Cuban Jazz Messengers, i el reforç de trompetes i saxos, Valdés va recuperar peces clau d'un repertori que en realitat eren dos: la música de ball cubana i «la música concert», com la va descriure el pianista dimarts a l'Auditori.

Notícies relacionades

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

Va obrir, com s'obrien molts dels concerts d'Irakere, amb Juana 1600, una elèctrica d'arrel africana de ritme imparable coronada per un mur de vents. Des del piano, Valdés dirigia amb aquelles mans seves infinites les entrades i sortides de metalls, canyes i percussions d'un grup que sonava compacte, brillant en els aguts i sec i rotund en els greus, com una demostració de les que feien els venedors d'equips d'alta fidelitat dels primers anys de l'enlluernament digital. Potser aquella precisió quirúrgica en el so i l'execució és el que Valdés assenyalava com «la mirada del segle XXI» que es proposava oferir al repertori d'Irakere. Didàctic com sempre i menys protagonista que de costum, el pianista va ser sobretot arquitecte d'una nit pensada per ensenyar les diferents cares d'un projecte que al seu dia ho va ser tot en la música cubana: innovació, connexió amb els Estats Units, reivindicació de les arrels i punt de trobada de l'alta cultura amb la cultura popular. Perquè populars ho van ser, i molt. Al seu dia, Xiomara o Lo que va a pasar posaven invariablement a ballar el públic a Cuba i van fer aixecar dimarts el de Barcelona, encara que l'Auditori sigui poc propici per moure el cos.

'PIANISME' DE CONCERTISTA / El trompetista Alexander Abreu, especialista a atacar notes impossibles, va ser cantant i animador quan les peces venien festives, mentre que Valdés s'assegurava que la perfecta màquina de ritme no es desajustava mai. Només cap al final, amb la Contra danza que va escriure el 1979 com a homenatge al ritme cubà centenari, Chucho va exercir d'estrella i va desplegar aquell  pianisme de concertista que deixa mut de sorpresa. La nit va acabar tan amunt com expliquen que acabaven els concerts d'Irakere, encara que el públic es conformava de moure prudentment els peus encaixats entre dues files de seients. Què bé que li hauria anat una pista de ball a aquell final de festa.